La setmana passada mencionava uns quants discos publicats recentment, caracteritzats tots ells per presentar repertori inèdit o gairebé. Entre ells, un amb cançons de Charles Villiers Stanford, de les quals n'escoltarem una aquesta setmana.

Songs of Faith, op. 97 és una de les obres gairebé inèdites; hi ha almenys un enregistrament de quatre de les cançons, però aquest amb Roderick Williams i Andrew West és el primer que se'n [...]

Fa uns dies parlava amb un altre tuitaire sobre si calia o no un nou enregistrament de La bella molinera; el meu interlocutor feia servir els expressius hashtags #renovacioderepertori i #nohihamesrepertori?, i es preguntava si encara s'hi podia trobar res de nou. El meu parer és que sí, que a La bella molinera s'hi descobreixen coses noves a cada bona interpretació. Una de les coses que defineixen els clàssics és la seva intemporalitat; sempre són nous, sempre són vigents, i sempre se'n poden aprendre coses.

Si La bella molinera fos una pel·lícula, totes les escenes (cada escena, una cançó) s'haurien de rodar en exteriors. Totes, excepte una: Pause. El caminer el trobem entre camps, al bosc, a tocar del rierol, al peu de la finestra de la molinera... Però a Pause, el dotzè lied, és a la seva cambra. Els últims versos de l'anterior, Mein!, ens permeten intuir per què s'hi ha refugiat: Ach, so muß ich ganz allein / Mit dem seligen Worte mein / Unverstanden in der weiten Schöpfung sein! [Ah, haig de restar sol / amb la sagrada paraula "meva" / incompresa a la vasta Creació]. Fins ara s'ha confiat a la natura, però [...]

Si a la programació de la Schubertíada hi ha els tres grans cicles de Schubert cantats per tres barítons, haig de començar per aquí, encara que no sigui el principi. Tres obres que no em canso mai d'escoltar, interpretades per tres veus que no em perdria per res. El joveníssim Konstantin Krimmel, que em va impressionar amb el seu debut a la Schubertíada el desembre de 2019 (i no vaig ser l'única) cantarà Die schöne Müllerin acompanyat per Daniel Heide; Florian Boesch, un dels cantants més estimats d'aquesta casa, va debutar l'any passat a Vilabertran precisament amb [...]

A la meva amiga Irene no li agrada l'hivern. Gens ni mica. La foscor l'entristeix i no suporta el fred. Hi ha molts llocs a Europa més foscos i més freds que Barcelona, però tots ens fem al que vivim i a la Irene, l'hivern d'aquesta ciutat li sembla prou desagradable per comptar els dies fins que acabi. Jo li dic cada any que un cop passat festes torna la llum, i que és cert que al febrer solen arribar les temperatures més baixes, però sentir a la cara el sol que comença a escalfar és un regal. I li parlo de la quietud de les minves, i dels ametllers florits, i li dic que una mica més tard floriran [...]