L'A va ser d'amor, no podia ser d'una altra manera, quantes cançons a Liederabend no parlen d'amor? La B va ser, també inevitablement, per als barítons (i la baritonofília). La C és de contemporani responent a una pregunta que em fan sovint: encara se n'escriuen, de cançons? I la resposta és: i tant! Després ve el matís: no amb la mateixa freqüència que al segle XIX, no cal dir-ho, però se'n fan. Avui n'escoltarem una de preciosa, una cançó d'amor cantada per un baríton. Hi ha coses que no canvien per més anys que passin.
No m'havia trobat abans amb tantes dificultats per trobar els textos d'unes cançons i això potser ens dóna idea, juntament amb l'escassa bibliografia que hi ha sobre ell, de com ha caigut en l'oblit el compositor. Ernest Bloch va néixer a Ginebra el 1880. Va començar a estudiar música de petit i va viure a diverses ciutats d'Europa, primer estudiant i després intentant obrir-se camí com a músic, fins que es va traslladar amb la seva família (s'havia casat el 1904) als Estats Units el 1916. Allà va tenir l'èxit que no havia tingut a Europa, va decidir quedar-s'hi i el 1926 s'hi va nacionalitzar. Però s'enyorava de Suïssa. Hi va tornar i s'hi va estar uns deu anys, fins que el 1938, empès per l'antisemitisme i la proximitat de la guerra va tornar definitivament a Amèrica, on va morir el 1959. Bloch va deixar una obra bastant extensa (orquestral, concertant, de cambra, coral...) i per a mi desconeguda [...]
Dissabte és Sant Jordi i, com cada any, els carrers s'ompliran de roses. Com cada any també, aquesta setmana us porto una rosa en forma de cançó. Per primera vegada podem deduir del poema de quin tipus de rosa es tracta, una rosa damasquina, i estic encantada de la vida perquè és una de les meves preferides. Les roses damasquines van arribar a Europa durant les Croades, al segle XIII; solen ser de color rosa, des del gairebé blanc fins a un rosa pujat, i sovint tenen diferents tonalitats durant la floració. Sempre són colors molt delicats, com ho és el del fullatge, d'un verd clar i mat, i els arbustos es fan notar de lluny, no només per la seva bellesa sinó per l'olor, intensa i inconfusible: quan diem que fa "olor de roses" ens estem referint a l'olor de les roses damasquines. Sabem (o sospitem fortament) que el poeta de la cançó que escoltarem parla d'aquestes roses perquè [...]