Penseu en compositors italians. Se us acudeixen un munt de noms, oi? Ara penseu en compositors italians que no conegueu sobretot per les seves òperes. Menys? I compositors italians de cançons? Això cada cop és més difícil... Però d'haver-ne, n'hi ha. Els salons italians del segle XIX no eren aliens a la moda de la cançó, i la majoria dels compositors d'òpera més importants (Rossini, Donizetti, Bellini o Verdi) van escriure algunes romanze da camera, d'inspiració clarament operística, per ser interpretades per cantants i pianistes aficionats amb una certa formació tècnica; cap a mitjans i finals de segle es va estendre també com a cançó de saló la cançó napolitana, d'origen popular.
Schubert està molt present a Liederabend les darreres setmanes, i més que hi estarà! Per un motiu o un altre, el necessitem sovint. Per avui tenia guardat des de fa mesos un lied preciós, Am Tage Aller Seelen (és a dir, En el dia de les Ànimes); aquest és el nom amb què figura a la Neue Schubert-Ausgabe, però el trobem més sovint amb el nom Litanei auf das Fest Aller Seelen (que és el nom del poema de Jacobi) i, de vegades, simplement com a Litanei. Robert Capell, autor del llibre Schubert's Songs, publicat el 1929, diu d'aquest lied: "no hi hagué mai una expressió més sincera o més commovedora de la devoció senzilla i el dolor confortat" I també: "la música sorgeix d'una font pura d'afecte i humilitat". Amb aquesta presentació ja us podria convidar directament a escoltar-lo, però deixeu-me que us n'expliqui un parell de coses més.
El primer en fer servir la paraula doppelgänger va ser l'escriptor Jean Paul, a la seva novel·la Siebenkäs, l'any 1796; la figura existia des de temps molt remots en diferents cultures i lleugeres variants, però va ser una imatge recurrent durant el Romanticisme. De vegades, el doppelgänger és el desdoblament d'una persona, que ens acaba mostrant a través d'aquest doble el pitjor que duu a dins. Robert Louis Stevenson, el nostre poeta de la setmana passada, ens presenta un doppelgänger en una de les seves novel·les més conegudes, El cas misteriós de Dr. Jekyll i Mr. Hyde; Oscar Wilde, a qui també vam escoltar fa un temps, és l'autor d'una altra novel·la que tracta el tema, El retrat de Dorian Gray. Totes dues obres, sinistres, gairebé (o sense gairebé) terrorífiques, desenvolupen la idea de la dualitat de la naturalesa humana.
Si la Il·lustració és la raó, el Romanticisme és la fantasia. Si la Il·lustració és la vetlla, el Romanticisme és el somni. Si la Il·lustració és la llum, el Romanticisme és la foscor. Si la Il·lustració és el dia, el Romanticisme és la nit. Durant el Romanticisme, la nit esdevé un símbol, és el món misteriós on és possible tot allò que és inexplicable amb la raó; la nit i el somni permeten accedir a la realitat mentre que la vetlla, durant el dia, ens amaga el autèntic sentit de l'existència [...]