Si veieu un títol amb cinc xifres ja sabeu que celebrem el nostre aniversari, oi? Doncs sí, aquest blog acaba de fer quatre anys! I n'estic molt cofoia, quatre anys a la xarxa és molt de temps. Moltes gràcies a tots, estimats lectors! Gràcies per llegir i per comentar, ja sigui aquí, per correu, a les xarxes socials o fent una cervesa. Avui repassarem l'any i les xifres, us comentaré algunes novetats al web, us parlaré d'una nova sèrie d'entrades i us presentaré una joia de cançó, preferida entre les preferides.
La cançó de l'entrada anterior, Heiß mich nicht reden, tanca el llibre V de la novel·la; la canta Mignon per acomiadar-se de Wilhelm, que marxa de viatge per complir la darrera voluntat d'Aurelie: lliurar a Lothario (el seu antic amor) una carta que ella li ha escrit uns dies abans de morir. La novel·la, però, no continua amb la trama principal, abans ens trobem amb un escrit que el narrador ja ens havia anticipat. Potser recordeu que un metge conegut de Wilhelm havia visitat Aurelie poc abans de la seva mort; la troba tan trasbalsada que li fa arribar el manuscrit d'una amiga traspassada no feia gaire, amb l'esperança que en llegir-lo el seu esperit es calmi. Aurelie el llegeix i, efectivament, se serena i passa els seus darrers dies en pau.
Ja som a finals de juliol i portem molt de temps suportant la calor i aquestes nits xafogoses i de poc dormir. Per tant... és temps de cabòries! Les cabòries d'avui surten de converses amb els meus amics, que em donen peu a parlar sobre un tema que apareix per aquí de tant en tant: perquè ens agrada el que ens agrada. 
En junio de 1839 Robert Schumann escribía al también compositor y crítico musical Hermann Hirschbach: “Siempre he situado a las canciones en un nivel inferior a de la música instrumental; realmente, nunca las he considerado un gran arte”. En febrero de 1840, en una carta a su prometida Clara Wieck, Schumann decía: “¡Oh, qué dicha escribir canciones, y yo lo he desatendido todos estos años!” Es cierto que ambas afirmaciones no son contradictorias, pero algo había cambiado en los meses que median entre ambas cartas.Llegiu l'article a Codalario
Continuem amb el nostre recorregut per la novel·la "Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister", de Goethe, i arribem a la dotzena entrada de la sèrie sobre les seves cançons.
Demà és Sant Jordi; oi que estàveu esperant una entrada amb una rosa? Després d'Strauss, Quilter i Haydn, aquest cop la rosa tindrà forma de lied de Schumann, Meine Rose. És una de les joies de la seva producció farcida de joies, potser menys coneguda que d'altres perquè pertany a la seva segona etapa liederística, la que va entre 1849 i 1853. Fa un temps vam escoltar dos lieder del començament d'aquesta etapa, In der Nacht i Frühlingslied, i vam parlar una mica de les circumstàncies de la vida del compositor en aquell temps: de la seva mala salut, que l'havia forçat a marxar de Leipzig el 1844 cap a una ciutat més tranquil·la com era Dresden; de com li va afectar l'esclat de la revolució en aquesta ciutat i de com el lied va ser un altre cop, com ho havia estat el 1840, un refugi per a ell.
Com us comentava ahir aquesta setmana he endarrerit un dia la publicació de l'entrada del blog; el motiu és que avui dijous s'ha presentat la Schubertíada a Vilabertran 2015, la 23ena edició del festival. Aquí teniu un repàs de la programació, centrat sobretot en el que més ens interessa aquí, el els recitals de lied. Ja us avançó que tindrem Matthias Goerne, és clar, però també, i per primer cop, Measha Brueggergosman, Luca Pisaroni, Sarah Connolly i Dorothea Röschmann. A més, hi haurà el concert debut d'Oddur Jonsson. Som-hi?
En la primera parte de este artículo sobre Rückert hablábamos de su poemario Ostliche Rosen, de 1822, y de los lieder compuestos a partir de esta obra, entre ellos varias obras maestras de Schubert. Su segunda obra importante desde el punto de vista liederístico (y aquí enlazamos ya con el final del artículo anterior) es Liebesfrühling, escrita en los años siguientes a su compromiso en 1821 con Luise Wiethaus-Fischer. Rückert publicó este poemario en 1834, en el primer volumen de sus obras completas; más tarde, en 1844, volvió a publicarlo, esta vez en un volumen independiente con ilustraciones de Edmund Brüning (alguna de las cuales [...]
Fünf Lieder nach Texten von Friedrich Rückert. Esta obra de Mahler, a la que habitualmente nos referimos como Rückert Lieder, dio a conocer el nombre del poeta a los melómanos. Consciente o inconscientemente, Mahler reconoció el enorme papel que Friedrich Rückert (1788-1866) ha jugado en la historia del lied dando ese nombre a sus canciones, que no son las únicas que escribió a partir de textos de Rückert: también son suyos los de Kindertotenlieder. Antes que Mahler se habían fijado en este poeta Schubert, Loewe, Schumann, Brahms y Wolf; algo después, Strauss. Incluso a finales del siglo XX inspiró a Henze su ciclo Sechs Gesänge aus[...].
¿Cómo abordar una presentación de Dichterliebe, el gran ciclo de Robert Schumann? Podríamos empezar por contar que fue compuesto en una semana, entre el 24 y el 31 de mayo de 1840, justo después de acabar Schumann su Liederkreis sobre poemas de Eichendorff; podríamos hablar de los veinte poemas del Lyrisches Intermezzo de Heinrich Heine que Schumann eligió para articular una historia con principio y fin; decir que Heine reflejó en esos poemas su amor frustrado por su prima Amalie o hablar de cómo se conocieron Schumann y Heine en 1828. Podríamos hablar también, una por una, de las dieciséis canciones que finalmente formaron el ciclo [...]
El primer que faig quan comença la temporada al setembre i estreno la llibreta del blog és fer-me un calendari i marcar les entrades que ja tinc pensades: Nadal, Sant Jordi, Pasqua, etc. Aquest any, a més, com que estava tan contenta per la temporada de lied prevista a Barcelona, vaig anotar algunes entrades "entorn el recital de XX". Per a la setmana vinent tenia apuntat parlar de Poulenc, que era, dels compositors inclosos en el programa del recital de Simon Keenlyside al Gran Teatre del Liceu, el que menys havia tractat.
Continuem amb l'entrada sobre Frauenliebe und -leben que vam començar la setmana passada. Llavors vam parlar de la polèmica que hi va haver farà cosa de quaranta anys, perquè el cicle es considerava denigrant per a les dones. Vam parlar també del poeta, Adalbert von Chamisso, i vam veure com en realitat va fer un plantejament modern del personatge, i ara hauríem de parlar de l'obra de Schumann.
Preparant el recital que obrirà demà passat la Schubertíada a Vilabertran m'adono que no hem parlat encara d'un dels cicles més importants de Schumann, Frauenliebe und -leben (Amor i vida d'una dona), probablement el seu cicle més polèmic, i no precisament per la música. I després d'escriure una bona estona m'adono que l'entrada és massa llarga; en lloc d'escurçar, que és el que faig gairebé sempre, aquest cop (coses de l'estiu) decideixo repartir l'entrada entre aquesta setmana i la vinent.
Fa unes setmanes anava per una carretera arran de mar, entre pins i ginestes, i em va venir al cap una música. No recordava què venia abans ni després, només això i, al començament, ni tan sols "sentia" el piano, només la melodia. D'on sortia aquesta música i perquè m'havia vingut al cap precisament en aquell moment? Al cap d'una estona (ja sabeu com van aquestes coses, són persistents) ja tenia clar el piano i, una mica més tard vaig aconseguir alguna cosa més: també "sentia" la música amb veu. Si hi havia veu i piano tenia tots els números per ser una cançó. Però de qui era la veu, i què deia? Només recordava que la veu era d'un baríton, sorpresa! Amb això no avançava gaire.
Feia mesos que Alemanya anava de revolució en revolució a diferents ciutats i a Dresden, on els Schumann vivien el 1849, esclataria unes setmanes després. Coincindint amb aquest ambient d'horrors i tempestes, Robert va tornar a escriure lieder després de vuit anys de silenci. L'última setmana de març va escriure el seu primer cicle, Spanisches Liederspiel, op. 74; tot seguit Spanische Liebeslieder, op.138; entre finals d'abril i primers de maig Liederalbum für die Jugend, op. 79, sobre el qual vam parlar fa unes setmanes per celebrar la 
De cançons relacionades amb la primavera n'hi ha moltes; tantes, que fins i tot es fa difícil triar-ne una. Per aquesta setmana volia una celebració, i amb això ja en descartava unes quantes perquè els poetes, ja sabeu, fins i tot davant l'esclat de la natura són capaços de posar-se tristos i melangiosos. Vaig pensar primer a compartir Frühlingsmorgen (Matí de primavera), de Mahler, perquè és "germana" de la cançó que escoltàvem la setmana passada: (
- Saps el país?
M'agrada el mes de febrer. M'agraden la seva llum i el sol que ja comença a escalfar, m'agrada notar-lo a la cara freda (això en els escassos dies de fred que tenim a Barcelona). M'agrada veure els ametllers i les mimoses florides, les pruneres no trigaran gaire a fer-ho. M'agrada veure com a les branques apunten les gemmes, cada cop més inflades; d'aquí a pocs dies les gemmes s'obriran i la sòbria bellesa dels arbres nus es guarnirà amb brots diminuts. S'ha d'estar a l'aguait si ho volem veure; si badem la primavera esclatarà i cobrirà tot de verd gairebé sense que ens n'adonem. Vivint a un lloc a la vora del mar i amb clima mediterrani, la major part d'arbres i arbustos no han perdut la fulla a l'hivern; suposo que per això m'agrada tant aturar-me a contemplar el pas de les estacions [...]
Comencem el curs 2013-2014. Ben tornats els qui havíeu marxat de vacances! Què us sembla si obrim el mes de setembre amb una de les 
