Cuando el ciclo de canciones Dichterliebe (Amor de Poeta) de Robert Schumann comienza, algo nos dice que este amor no terminará bien. ¿Pero por qué? ¿Qué sucedió? ¿La amada del poeta existe o no existe? ¿Lo dejó por otro, nunca lo amó…? Estas preguntas se van contestando sutilmente poema tras poema. La historia de este amor es contada por Heine en su Lyrische Intermezzo, en 65 poemas, pero Schumann elije sólo 16 (aunque había compuesto 4 más que luego descartó para darle mejor continuidad).


Sense un poema no hi hauria un lied. De vegades oblidem aquesta obvietat i això fa que passem per alt la importància de conèixer el poema. Si la primera persona del plural afecta només als oients, bé, és el nostre problema; cadascú és ben lliure de decidir com gaudeix d'un recital, si centrant-se només en la part estrictament musical o capbussant-se també en el poema. Però si els qui s'obliden dels poemes són els programadors o els artistes, la cosa canvia, pequè ens priven als aficionats de triar.
Per què us deia fa dues setmanes que Die Stadt ens pot donar una pista de la música que ens hem perdut amb la mort prematura de Schubert? Llavors us vaig dir que era una cançó estranya i fascinant, només això. Ni tan sols el poeta, Heine, o els intèrprets, Thomas Quasthoff i Justus Zeyen. Aquell article ja era prou llarg com per afegir-hi encara un parell de paràgrafs més i vaig prendre'n nota per parlar-ne avui.
Se sap poc de la relació que van tenir Schubert i Wagner. Amb els anys, el rei d'aquesta casa havia aprés a sobreposar-se, més o menys, a la seva timidesa, però l'abassegadora personalitat de Wagner era una dura prova per a ell. Probablement es van trobar en diverses ocasions; com us deia la setmana passada, potser també en aquella reunió de 1863 en què es van conèixer Brahms i Wagner, però no van arribar a fer amistat, es van mantenir en el respecte i l'admiració mútues. Schubert va abandonar molt aviat l'òpera, desanimat per la rebuda tan freda que tenien les seves estrenes. Per més que li diguessin que només era qüestió de trobar un bon llibret, ell sospitava que el principal problema era que ell componia òpera alemanya, mentre que el públic volia òpera italiana (i llavors somreia recordant el seu bon mestre Salieri). Vés si no triomfaven, a Viena, òperes italianes [...]
El primer en fer servir la paraula doppelgänger va ser l'escriptor Jean Paul, a la seva novel·la Siebenkäs, l'any 1796; la figura existia des de temps molt remots en diferents cultures i lleugeres variants, però va ser una imatge recurrent durant el Romanticisme. De vegades, el doppelgänger és el desdoblament d'una persona, que ens acaba mostrant a través d'aquest doble el pitjor que duu a dins. Robert Louis Stevenson, el nostre poeta de la setmana passada, ens presenta un doppelgänger en una de les seves novel·les més conegudes, El cas misteriós de Dr. Jekyll i Mr. Hyde; Oscar Wilde, a qui també vam escoltar fa un temps, és l'autor d'una altra novel·la que tracta el tema, El retrat de Dorian Gray. Totes dues obres, sinistres, gairebé (o sense gairebé) terrorífiques, desenvolupen la idea de la dualitat de la naturalesa humana.
Benvolguts, aquesta setmana tanquem el mes d'agost (espero que molts encara feu vacances!) i la temporada 2016-2017. Altres anys arribàvem fins aquí amb les entrades estiuenques dedicades a la Schubertíada a Vilabertran, però enguany el calendari ens ho ha posat complicat; llavors, pensant què podria publicar que fos lleuger com se suposa que ha de ser l'estiu, vaig recordar unes quantes coses que tenia guardades i podia compartir amb vosaltres.
El rei i el botxí esperen a la porta de la catedral que acabi el casament de la filla del rei amb el cavaller Olaf per executar el nuvi. El cavaller, amb un somriure als llavis, demana al rei que li concedeixi una mica més de temps, fins a la mitjanit; vol celebrar les seves noces. Passen les hores; el cavaller beu l'última copa i balla per últim cop amb la seva muller, mentre el botxí espera a la porta. I arriba la mitjanit.

Els símptomes de la baritonofília són clars. Pateixes de baritonofília quan et diuen La dama de piques i penses en el príncep Ieletvski, La ciutat morta i penses en Pierrot, fins i tot penses en Riccardo quan et parlen d'I Puritani; quan et diuen que un tenor farà de Pelléas arrufes el nas i rebatejaries Don Carlo per dir-li Posa. Si us reconeixeu en els símptomes, sapigueu que és un transtorn relativament freqüent (no tant com la tenoritis i la sopranitis, però) i no és greu. Només cal acceptar-lo. I gaudir-ne. I donar novament gràcies a Mozart, aquest cop pels seus Don Giovanni, Leporello, comte d'Almaviva, Figaro, Guglielmo, Papageno i resta de la tropa.
Si veieu un títol amb cinc xifres ja sabeu que celebrem el nostre aniversari, oi? Doncs sí, aquest blog acaba de fer quatre anys! I n'estic molt cofoia, quatre anys a la xarxa és molt de temps. Moltes gràcies a tots, estimats lectors! Gràcies per llegir i per comentar, ja sigui aquí, per correu, a les xarxes socials o fent una cervesa. Avui repassarem l'any i les xifres, us comentaré algunes novetats al web, us parlaré d'una nova sèrie d'entrades i us presentaré una joia de cançó, preferida entre les preferides.
Com us comentava ahir aquesta setmana he endarrerit un dia la publicació de l'entrada del blog; el motiu és que avui dijous s'ha presentat la Schubertíada a Vilabertran 2015, la 23ena edició del festival. Aquí teniu un repàs de la programació, centrat sobretot en el que més ens interessa aquí, el els recitals de lied. Ja us avançó que tindrem Matthias Goerne, és clar, però també, i per primer cop, Measha Brueggergosman, Luca Pisaroni, Sarah Connolly i Dorothea Röschmann. A més, hi haurà el concert debut d'Oddur Jonsson. Som-hi?
