Hokanson, Leonard

 

Benvolguts, us envio aquesta postal musical (si a la tecnologia li plau) des de la ciutat on faig uns dies de vacances.

Sempre miro de triar una cançó que us doni una pista del lloc on sóc; algunes vegades m'ha costat molt trobar-la, però aquesta vegada n'hi havia per triar i remenar, perquè el Romanticisme s'hi va sentir molt atret. Per exemple, el poeta irlandès Thomas Moore va visitar la ciutat el 1819, i li va dedicar uns [...]

 

Quan es publiqui aquest article serem ja al setembre, però l'estic escrivint en plena Schubertíada, amb el cap ple de música, d'idees i d'emocions. Després de tants mesos sense música en viu (excepte dos concerts al Palau al juliol molt benvinguts), la immersió m'ha originat un impacte emocional considerable, un somriure d'orella a orella a sota de la mascareta, llàgrimes eixugades per la mateixa mascareta i la satisfacció immensa de constatar que l'alegria, per moments l'eufòria, és compartida. Diria que Vilabertran està sent l'escenari d'una catarsi col·lectiva.

 

El ciclo de canciones “Myrthen” Op. 25 de Robert Schumann fue compuesto en el prolífico año de 1840, y con un motivo muy especial: era el regalo de bodas para su esposa Clara Wieck con quien finalmente, juicio mediante con su suegro, podría casarse ese año.

 

Según Susan Youens, autora y musicóloga, Hugo Wolf y Eduard Mörike serían una "pareja extraña". No se hubieran gustado si se hubieran conocido, como le admitió Wolf en su carta a Melanie Köchert después de leer una selección de cartas de Mörike diciendo: "Un cierto tono anticuado es demasiado prominente... sospecho que no nos hubiéramos llevado [...].

(Article d'Al Dresden Ramos, alumne del Màster en Lied de l'ESMUC)

 

Fa uns dies vaig llegir a Twitter un dels tòpics habituals sobre el lied (i qui diu lied, diu mélodie, Art Song o cançó-com-li-volgueu-dir en general): els cantants que s'hi dediquen ho fan perquè tenen la veu massa petita com per cantar òpera. A la conversa que va seguir aquest comentari algú va recordar un altre tòpics: els pianistes acompanyants ho són perquè no serveixen per a solistes. Si ajuntem les dues coses tenim que el lied és un gènere ben desgraciat, no m'estranya que sigui tan minoritari! Qui voldria aficionar-se a un gènere interpretat per músics de segona mentre els grans músics es reserven per a tasques més elevades?