“Votre âme est un paysage choisi.” No sé si pels aficionats a Paul Verlaine aquest vers és especial; sí que ho és pels aficionats a la mélodie, que inevitablement hi posen (hi posem) música perquè aquest i molts d’altres versos del poeta han quedat lligats per sempre a algunes de les millors obres del repertori. El recital que presentaven dimecres al Gran Teatre del Liceu Philippe Jaroussky i Jérôme Ducros començava amb aquests versos en la versió de Gabriel Fauré i tenia Verlaine com a fil conductor: contratenor i pianista van interpretar cançons escrites a partir dels seus poemes per quinze compositors diferents, una selecció del disc Green que han [...]
Verlaine, Paul
-
Des de Mons
Cançó de la setmana: D'une prison (R. Hahn) - S. Graham, M. Martineau
A Ardiente paciencia d'Antonio Skármeta, Pablo Neruda li retreu al carter Mario Jiménez que li hagi enviat a la noia que estima, com si fossin seus, uns versos que ha escrit ell. I el jove li respon: “La poesía no es de quien le escribe, sino de quien la necesita”. Hi pensava mentre preparava aquest article sobre una cançó de Reynaldo Hahn que comença amb les el vers Le ciel est[..]
-
Spleen
Cançó de la setmana: Spleen (G. Fauré) - S. Keenlyside, M. Martineau
En la literatura, en l'art i fins i tot en la vida quotidiana, les llàgrimes s'associen sovint amb la pluja. Quantes vegades hem vist a les pel·lícules com es posa en relleu la pena per una pèrdua amb un enterrament sota la pluja? Quantes vegades les gotes de pluja que rellisquen pel vidre de la finestra s'han fos amb llàgrimes lliscant per una galta? A la poesia, i per tant al lied, també [...]
-
L'hivern ha cessat
Cançó de la setmana: L'hiver a cessé(G. Fauré) - C. Maltman, G. Johnson
A la meva amiga Irene no li agrada l'hivern. Gens ni mica. La foscor l'entristeix i no suporta el fred. Hi ha molts llocs a Europa més foscos i més freds que Barcelona, però tots ens fem al que vivim i a la Irene, l'hivern d'aquesta ciutat li sembla prou desagradable per comptar els dies fins que acabi. Jo li dic cada any que un cop passat festes torna la llum, i que és cert que al febrer solen arribar les temperatures més baixes, però sentir a la cara el sol que comença a escalfar és un regal. I li parlo de la quietud de les minves, i dels ametllers florits, i li dic que una mica més tard floriran [...]
-
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita: En sourdine
Cançó de la setmana: En sourdine(C. Debussy) - E. Ameling, D. Baldwin
Evocar en l’oient una sensació específica no és tasca senzilla: transmetre aquella cosa en concret, i no d’altra, s’haurà d'efectuar amb destresa. Verlaine va trobar una manera magnífica de fer-ho, en el seu poema En sourdine. A més, tenim la gran sort que Debussy va dotar el poema amb una nova dimensió, la dimensió musical, no fent res més que exaltar, amb una elegància, subtilesa i delicadesa pròpies del gran mestre, les paraules de Verlaine.
-
Col·loqui sentimental
Cancó de la setmana: Colloque sentimental (C. Debussy) - S. Graham, M. Martineau
“Emporteu-vos les Fêtes galantes de Paul Verlaine i aquest petist llibre màgic us retornarà, suaument, harmoniosament i deliciosament trist, tot el món ideal i encantat del diví mestre de les comèdies amoroses, del gran i sublim Watteau, que el segle XIX acaba de redescobrir”
Aquestes paraules pertanyen a una ressenya del 19 d'abril de 1869 que el poeta Théodore de Banville va escriure arran de la publicació del recull Fêtes galantes, del seu amic Paul Verlaine [...]
-
Poi le parole? (II)
Cançó de la setmana: Clair de lune (C. Debussy) - N. Dessay, P. Cassard
Fa gairebé dos anys vaig escriure una entrada sobre la progressiva desaparició dels textos dels poemes als programes de mà als recitals a casa nostra. Aquell dia us preguntava si per vosaltres també era fonamental disposar dels textos i la resposta va ser unànime: vau respondre (aquí i a les xarxes) espectadors, cantants i pianistes i tots vau estan d'acord en què eren imprescindibles, fins i tot si les cançons es cantaven en la llengua pròpia, vau donar arguments i vau proposar alternatives als textos impresos. És clar que la mostra era petita i per tant l'enquesta no tenia gaire valor estadístic però per a mi va ser molt il·lustratiu. Avui hi torno per parlar d'un altre aspecte: els cantants que no volen que els espectadors tinguem els textos. -
Paisatges escollits
“Votre âme est un paysage choisi.” No sé si pels aficionats a Paul Verlaine aquest vers és especial; sí que ho és pels aficionats a la mélodie, que inevitablement hi posen (hi posem) música perquè aquest i molts d’altres versos del poeta han quedat lligats per sempre a algunes de les millors obres del repertori. El recital que presentaven dimecres al Gran Teatre del Liceu Philippe Jaroussky i Jérôme Ducros començava amb aquests versos en la versió de Gabriel Fauré i tenia Verlaine com a fil conductor: contratenor i pianista van interpretar cançons escrites a partir dels seus poemes per quinze compositors diferents, una selecció del disc Green que han [...] -
Romanços!
Cançons de la setmana: Rêvons, c'est l'heure (J. Massenet ) - F. Lott, A. Murray, G. Johnson; La lune blanche (G. Fauré) - C. Maltman, G. Johnson; L'heure exquise (R. Hahn) - S. Graham, R. Vignoles
La setmana passada escoltàvem Chanson triste d'Henri Duparc, una mélodie de la primera època d'aquest gènere, que va començar pels volts de 1870. Però, què hi havia, a França, abans de la mélodie? O no hi havia cap gènere de cançó? Sí que n'hi havia: el romance.
Situem-nos a mitjans del segle XVIII. A la cort francesa es cantaven cançons inspirades en antigues llegendes, o amb històries pastorals o sentimentals que imitaven l'estil poètic antic, anomenades romances. Els textos eren senzills i les músiques també ho eren per tal que estiguessin a l'abast de qualsevol intèrpret; a diferència del lied clàssic que naixia a la mateixa època a Alemanya, però, el romance no tenia cap vinculació amb la música [...] -
A classe
Cançó de la setmana: Clair de lune (G. Fauré) - A. Tynan, I. Burnside
Fa unes setmanes vaig assistir com a oient a una de les masterclasses per a duos del LIFE Victoria, el professor va ser el pianista Iain Burnside. Vaig compartir-ne les meves impressions a un article a Núvol però vaig reservar els comentaris més específics sobre el lied pel blog. He reordenat els apunts que vaig prendre i d'entre els diferents temes que es van tractar n'he triat i resumit aquests tres: el poema, la relació del cantant amb el públic i la relació entre el pianista i el cantant.
