Després d'Ein Jüngling liebt ein Mädchen, la cançó núm. 11 de Dichterliebe, en la qual el poeta ens explica, fins i tot amb sentit de l'humor, què és exactament el que ha passat amb l'estimada, arriba Am leuchtenden Sommermorgen [En un lluminós matí d'estiu], i el to del cicle torna a canviar.
Ara, el poeta passeja per un jardí. Fins aquí, res de nou, les flors l'han acompanyat durant tot el cicle, han estat les seves confidents, han escoltat les seves penes sense badar boca. La novetat, però, ens l'explica ell a la primera estrofa del poema: les flors xiuxiuegen, i ell calla. A la segona i última estrofa, sentim què li diuen les flors: “No estiguis enfadat amb la nostra germana”. Però no li diuen mirant per la seva germana, l'estimada, no; li diuen mirant per ell. I ho sabem perquè ell ens diu que el miren compassives i que li diuen “home trist i pàl·lid”. És a dir, el que li diuen les perspicaces floretes és: “mira quina fila fas, si continues així cauràs malalt. Deixa anar tota la rancúnia que ens vas dir a Ich grolle nicht que no tenies (sabem que era mentida), perquè no et fa cap bé. Oblida't d'ella, allibera-te'n.” Però li diuen a la manera concisa i precisa de Heine.
La cançó que Schumann escriu amb aquest poema és una bellesa, íntima i meditativa. Comença ziemlich langsam [bastant lent] i piano, i això no canviarà fins que no parlin les flors als dos últims versos, que passarà a ser langsamer [més lent] i pianissimo. Són només trenta compassos; com tants altres lieder de Dichterliebe, ens passa en un tres i no res. D'entrada, sembla un lied estròfic: comença la segona estrofa i repeteix la música de la primera; però després dels dos primers versos (de manera similar a la cançó de la setmana passada) la música canvia, i ho fa perquè ja no sentim la veu del poeta sinó la de les flors. Fins aquí han passat vint compassos; els deu últims són per a un postludi que ens manté com dins d'un conte (perquè no passa cada dia que les flors ens parlin).
De fet, el piano té un paper molt important, en aquesta cançó. Una figura descendent la recorre de dalt a baix, ara més greu, ara més aguda, i ens remet a dos moments del cicle. Un ja l'hem escoltat, és la primera cançó, Im wunderschönen Monat Mai; el piano crea una atmosfera molt similar a la de l'inici del cicle, i lliga aquest matí lluminós d'estiu amb aquell magnífic mes de maig que ara queda tan llunyà; fins i tot als títols de les cançons, hi trobem el paral·lelisme. L'altre moment del cicle a què ens remet aquesta cançó encara ha d'arribar, és el final: el llarg postludi anticipa el postludi que clourà el cicle. És com si Schumann ens deixés entreveure que el poeta deixarà enrere aquest desengany que li ha fet tant de mal.
Efectivament, anem pel bon camí. En serem més conscients quan arribi la pròxima cançó, que ens parlarà de somnis. En una mena d'experiència freudiana avant la lettre, el poeta ens explicarà els somnis que li serviran per continuar guarint-se. Però, de moment, aturem-nos a escoltar Am leuchtenden Sommermorgen, interpretada per Jose van Dam i Dalton Baldwin.
Am leuchtenden Sommermorgen
Geh’ ich im Garten herum.
Es flüstern und sprechen die Blumen,
Ich aber wandle stumm.
Es flüstern und sprechen die Blumen,
Und schau’n mitleidig mich an:
„Sei unsrer Schwester nicht böse,
Du trauriger, blasser Mann.“
Una bella matinada
passejava pel jardí;
les flors parlaven entre elles,
jo marxava pensatiu.
Les flors me xiuxiuejaven,
mirant-me amb ulls compassius:
«Perdona a nostra germana,
galant esblaimat i trist!»
(traducció d'Apel·les Mestres)
Articles relacionats
Si ho sabessin
Schumann va fer una cosa sorprenent quan va compondre Dichterliebe: va crear el seu propi cicle poètic a partir d'una obra més extensa per compondre el seu cicle de cançons. Ningú no ho havia fet abans. És cert que Schubert havia prescindit d'alguns poemes de Die schöne Múllerin i que l'ordre de les cançons de Winterreise no coincideix amb el dels poemes per un malentès editorial, però Schumann va anar molt més enllà. Ell, que el febrer de 1840 havia posat música disciplinadament i ordenadament als nou poemes del cicle poètic Lieder de Heine (el que seria [...]
El ball de noces
Al nostre ritme lent entrem a la segona part de Dichterliebe. No només perquè arribem a la novena cançó de setze, sinó perquè suposa una inflexió en la història d'amor: si al poeta li restava cap esperança, la perd ara que l'estimada es casa.
La cançoneta
Que la música té un gran poder evocador és una cosa que tots els lectors sabeu. De vegades, ens arriba inesperadament una melodia que fa temps que no sentíem i ens transporta a un moment viscut fa temps, ens recorda algú o ens remou un sentiment. Heinrich Heine també ho sabia, i ho sabia el poeta de Dichterliebe.
Comments powered by CComment