Roger Quilter va néixer el 1877, el tercer fill de Lord i Lady Quilter. El seu pare no només era el dipositari d'un patrimoni considerable, sinó que tenia una fortuna personal igualment considerable, de manera que el nen Roger es va criar en un entorn privilegiat. Va estudiar a Eton, on devia ser una rara avis: malauradament, la salut no el va acompanyar mai, ni de petit, i estava exempt de les activitats esportives; el que més li agradava era escoltar i estudiar música. En acabat, en lloc d'anar a Oxford i Cambridge, que era el que eren els destins “naturals”, va anar a estudiar música a Frankfurt. Després de tot, no era l'hereu, així que no tenia grans responsabilitats envers la família, i el pare va consentir-li la raresa.
El noi hi va anar, en va tornar, i es va dedicar a compondre. Sobretot, cançons, tot i que també va fer algunes obres simfòniques, dos ballets i una òpera. Escrivia al seu ritme, sense pressa –no li calia publicar per viure ni sembla que li interessés especialment la fama–, alhora que dedicava bona part del seu temps i els seus recursos a altres qüestions musicals. Per exemple, a descobrir nous talents i patrocinar-los; o a organitzar concerts en hospitals durant la I Guerra Mundial; o a fundar una societat musical de cambra on presentava músics i obres que no tenien gaires oportunitats en altres auditoris. Als anys trenta, tot i que les seves rendes havien minvat en acabar la guerra, va ajudar econòmicament amics jueus perquè poguessin fugir d'Alemanya i instal·lar-se a Anglaterra. A Quilter li incomodava ser un privilegiat per naixença, i des que va heretar el 1911, en morir el seu pare, va administrar els seus diners d'una manera prou atípica.
Sembla que era un senyor reservat, amb tendència a la melancolia i discret; si fa no fa, com ho era la seva música. Fa uns anys vam escoltar-ne una cançó, Go, lovely rose, que il·lustrava molt bé el seu estil elegant, senzill i refinat. Les seves cançons tenien les arrels en les parlour songs victorianes, obres per interpretar en l'entorn domèstic, aptes per a tots els intèrprets i adequadament sentimentals. Però, com altres compositors de la seva generació, Quilter els va donar un enfoc nou, partint de fonts poètiques de qualitat i donant-hi una música més ambiciosa. D'aquesta manera, ell i aquells col·legues posaven les bases de l'Art Song.
No hem d'esperar, doncs, que les cançons de Quilter siguin trencadores, però sí que podem esperar-ne cançons boniques, que en el seu moment van cantar els millors intèrprets. La que us proposo aquesta setmana, A song at parting, es va publicar el 1952, l'any abans de la seva mort; tot i que no se sap del cert, sembla que la va escriure per aquella mateixa època. Seria, doncs, una de les seves últimes cançons.
El poema, conegut com a Requiem, o per les primeres paraules, When I am dead, és dels més coneguts de la seva autora, Christina Rossetti. S'ha musicat en nombroses ocasions i, de fet, no és la primera vegada que l'escoltem a Liederabend. Fa un parell d'anys vaig compartir Sterbelied, un dels quatre Lieder des Abschieds de Korngold, que precisament parteix d'aquest poema, només que en la versió alemanya d'Alfred Kerr. Així que amb A song of parting de Roger Quilter, que escoltarem interpretada per Mark Stone i Stephen Barlow, afegim una línia a la sèrie “Mateix poema, una altra cançó”. Espero que us agradi.
When I am dead, my dearest,
Sing no sad songs for me;
Plant thou no roses at my head,
Nor shady cypress tree:
Be the green grass above me
With showers and dewdrops wet;
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
I shall not see the shadows,
I shall not feel the rain;
I shall not hear the nightingale
Sing on, as if in pain:
And dreaming through the twilight
That doth not rise nor set,
Haply I may remember,
And haply may forget.
Quan hagi mort, amor meu,
no em cantis cançons tristes;
no em plantis roses al capçal
ni un xiprer ombrós:
que hi hagi l'herba verda sobre mi,
nolla per la pluja i la rosada;
I si et plau, recorda,
i si et plau, oblida.
Ja no veuré les ombres,
no sentiré la pluja,
ni el rossinyol que canta
com si estigués de dol;
i somiant en aquell crepuscle,
que no s'aixeca ni es pon,
potser recordaré,
i potser oblidaré.
