Fa un parell de setmanes escoltàvem una cançó de Gabriel Fauré, Avant que tu ne t'en ailles en la qual el poema, de Paul Verlaine, estava estructurat com si fossin dos poemes entrellaçats. Això em va fer pensar en una altra cançó, Sanglots, aquesta de Francis Poulenc amb poema de Guillaume Apollinaire.
A Sanglots també hi trobem dos poemes, que es diferencien tant pel to com per la mètrica. El primer està escrit amb versos alexandrins, i recull la idea que tots els humans estem interconnectats des del principi dels temps, en la joia i, sobretot, en el dolor; formem part d'un tot. El segon poema fa servir un llenguatge menys elaborat i la mètrica és més senzilla, els versos són octosíl·labs. Tot plegat té un aire de poema popular, que ens parla d'algú que va pel món amb el cor a la mà; fins i tot el primer vers, “C'est la chanson des rêveurs” [Aquesta és la cançó dels somiadors] ens suggereix una mena de rondalla.
Apollinaire va escriure Sanglots el 1917. El manuscrit del poema, que teniu aquí sota (cliqueu a la imatge per fer-la més gran) mostra clarament els dos poemes: el primer ocupa tota la plana, i el segon està escrit al marge esquerre, amb les línies fent-se lloc entre les línies del primer. El primer poema va inspirar el segon? O Apollinaire els havia pensat tots dos prèviament? I tenia intenció de publicar-los amb aquesta forma entrellaçada?
No se sap del cert. Quan quan va escriure els versos, el poeta estava afeblit per les seqüeles d'una ferida rebuda al cap durant la guerra; un obús el va ferir al cap mentre era a la trinxera, i va caldre una operació arriscada (trepanació inclosa) per salvar-li la vida. L'operació va anar prou bé, Apollinaire podia fer vida més o menys normal, va poder continuar creant, però estava afeblit per tot plegat i va morir l'any següent durant l'epidèmia de grip.
La qüestió és que el poema va ser publicat així a la revista «Nord-Sud» uns mesos després que l'escrivís, i aquesta va ser la forma més o menys definitiva del poema (sembla que va haver-hi dubtes sobre on havia d'anar un dels últims versos del segon poema), que he intentat reproduir a sota de la cançó.
Si Apollinaire va escriure Sanglots en plena I Guerra Mundial, Francis Poulenc va compondre la cançó durant la Segona, el 1940, en la França ocupada pels nazis, i la va triar per tancar el cicle Banalités. El compositor solia guardar poemes que seleccionava per musicar-los algun dia, i entre ells n'hi havia quatre d'Apollinaire; dos de publicats a la revista Littérature el 1919, com a part d'un grup titulat Banalités i dos de publicats el 1925 al llibre Il y a; entre ells, Sanglots. Com que tenia molt clar que volia acabar el cicle amb la gravetat d'aquest poema, va buscar un cinquè poema que li servís per obrir-lo amb lleugeresa i el va trobar en una obra en prosa poètica, Onirocritique. Com veiem, tot i que el compositor insistia en què Banalités no era un cicle i l'únic nexe entre les cançons era el poeta, va posar molta cura per tal que quedés ben estructurat.
Sanglots és una cançó complexa, que parla d'amor i d'esperança, de fatalitat i de dolor, amb i·lusió i amb pessimisme (o amb realisme); les dues parts, una per a cada poema, es mesclen amb subtilesa. A la música hi ha tota la fragilitat i tota la compassió del món. I sí, potser el món del qual parlen Guillaume Apollinaire i Francis Poulenc s'enfonsava, la mateixa Europa que es dessagnava amb poc més de vint anys de diferència, però la cançó ens ho diu amb una elegància, una tendresa i una serenitat captivadores. Sanglots és una mena de bàlsam que ens pot acompanyar en molts moments; per exemple, en la versió esplèndida de Gérard Souzay i Dalton Baldwin.
Notre amour est réglé par les calmes étoiles
Or nous savons qu'en nous beaucoup d'hommes respirent
Qui vinrent de trés loin et sont un sous nos fronts
C'est la chanson des rêveurs
Qui s'étaient arraché le coeur
Et le portaient dans la main droite
Souviens-t'en cher orgueil de tous ces souvenirs
Des marins qui chantaient comme des conquérants
Des gouffres de Thulé, des tendres cieux d'Ophir
Des malades maudits, de ceux qui fuient leur ombre
Et du retour joyeux des heureux émigrants.
De ce coeur il coulait du sang
Et le rêveur allait pensant
À sa blessure délicate
Tu ne briseras pas la chaîne de ces causes
Et douloureuse et nous disait
Qui sont les effets d'autres causes
Mon pauvre coeur, mon coeur brisé
Pareil au coeur de tous les hommes
Voici voici nos mains que la vie fit esclaves
Est mort d'amour ou c'est tout comme
Est mort d'amour et le voici
Ainsi vont toutes choses
Arrachez donc le vôtre aussi
Et rien ne sera libre jusq'à la fin des temps
Laissons tout aux morts
Et cachons nos sanglots
El nostre amor el governen les plàcides estrelles
però sabem que dins nostre respiren molts homes
que vingueren de molt lluny i estan units sota els nostres fronts
aquesta és la cançó dels somniadors
que s’arrencaren els cors
i els portaven a la mà dreta
recorda, estimat orgull, totes aquestes memòries
dels mariners que cantaven com conqueridors,
dels abismes de Tule, dels tendres cels d'Ofir
dels malalts maleïts, dels qui fugen de llurs pròpies ombres
i del joiós retorn dels emigrants feliços.
D’aquell cor s’escolava la sang
i el somiador anava pensant
en la seva delicada ferida
no trencaràs pas la cadena d'aquestes causes
i dolorosament, ens va dir
que són els efectes d'altres causes
pobre cor meu, el meu cor trencat
igual que el cor de tots els homes
aquí teniu les nostres mans, que la vida ha fet esclaves
va morir d'amor, o així sembla
va morir d'amor, i aquí el teniu.
així van totes les coses
arranqueu-vos doncs també el vostre!
I res no serà lliure fins a la fi dels temps
deixem-ho tot als morts
i amaguem els nostres sanglots
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Mort entre espigues
Recordeu l'escena de North by Northwest amb Roger Thornhill que corre per un camp de blat de moro fugint d'una avioneta que intenta matar-lo? O els jugadors de bèisbol en un altre camp de blat de moro a Field of Dreams? O la mà de Maximus que acarona les espigues mentre camina per un camp de blat a Gladiator? La bellesa i la immensitat dels camps de cereals són [...]
Un lied en temps de guerra
Si heu visitat l'Alte Nationalgalerie de Berlín, potser us haureu aturat davant el quadre que il·lustra aquest article, Im Etappenquartier vor Paris [Quarter de campanya als afores de París], un oli sobre tela pintat per Anton von Werner el 1894. En un espai relativament petit s'hi apleguen vuit militars de diferents rangs, des de l'ordenança que encén el foc fins als que seuen [...]
Promet-me una cosa
Quan tenia tres anys va preguntar a la mare: “Per què riu, la música? Per què plora, la música?” Aquesta criatura espavilada va ingressar al conservatori de Würzburg el 1922, als dotze anys, i als disset, després de conèixer Richard Strauss, va tenir clar que volia ser director d'orquestra. Dit i fet. Poc després era assistent del director del teatre d'òpera de la ciutat, on va dirigir l'única òpera d'Hugo Wolf, Der Corregidor, i quan el teatre va plegar va tenir el mateix càrrec al d'Aquisgrà, on va ser assistent d'Alban Berg i Belà Bartók.
