Tots tenim al cap, gràcies al cinema –que l'ha presentada més o menys mitificada– la imatge de l'escriptor que crea amb l'ajut de l'alcohol: davant de la màquina d'escriure i amb un got de whisky al costat. Per completar l'escena, cigarretes i un cendrer. El que no recordo ara és la imatge de l'escriptor que crea l'endemà, així que es desperta, amb la ressaca que amb prou feines li permet obrir els ulls.
Però us dic sovint que el lied parla de la vida, i això inclou tant els moments més transcendents com les ressaques, el tema de la cançó d'avui. Quin poeta podria haver triat un tema tan prosaic, i quin compositor podria haver posat música als versos, per acabar tenir una cançó estupenda i divertida? Només Eduard Mörike i Hugo Wolf, amb la seva immensa humanitat i el seu sentit de l'humor.
El poema de Mörike, en primera persona, ens parla d'un despertar complicat. Algú va beure més del compte, ahir. I alguna cosa l'empeny a compondre una cançó (o a escriure un poema; segons en quin context, com hem vist de vegades, les dues accepcions es confonen). Per tant, el nostre home fa el que haurà fet tantes vegades, cridar la musa perquè li faci un cop de mà. Però la musa deu trobar que no són maneres, i li inspira uns versos terriblement dolents. El poeta, horroritzat amb el que està escrivint, troba aviat la solució per desfer-se'n: beure més vi. Abans d'acabar el poema, però, adverteix altres autors: si teniu ressaca, no crideu les muses!
Hugo Wolf va compondre amb aquests versos Zur Warnung [A tall d'advertiment], una cançó de la qual ell mateix va dir que “sonava espantosament estranya” i que “planyia la pobra gent que algun dia l'escoltaria”.
La cançó és estranya, sens dubte. Només cal que ens fixem en la indicació de caràcter que encapçala la partitura, “schleichend und trübe”, que vindria ser “furtivament (o arrossegant-se) i tèrbolament”; schleichen és el verb que fem servir tant per dir que caminem de puntetes com per descriure el caminiar sigilós d'un gat. La cançó comença amb una introducció del piano molt més llarga del que és habitual en Wolf, que ens il·lustra com es desperta el nostre protagonista, desorientat i amb mal cos.
Encara és més estranya la indicació al cantant en les seves primeres línies: “mit hohler, heiserer Stimme”. Més o menys, “amb veu cavernosa i amb raspera”. Adequat al context? Sí. Complicat per als cantants? També. He estat escoltant unes quantes versions de Zur Warnung –val a dir que m'ho he passat molt bé– i finalment he triat per compartir amb vosaltres la de Siegfried Lorenz (acompanyat per Norman Schetler), perquè m'ha encantat el seu inici. Sabeu quan algú té raspera i, no se sap com, te l'encomana? Doncs Lorenz me l'encomana.
La veu apagada del poeta s'indigna quan s'adona que la musa li està prenent el pèl. Perquè la cançó que li dicta és realment espantosa. I molt divertida, com tota la cançó de Wolf. Els versos banals es canten amb un ritme viu, en forte, i amb un munt de notes al piano. No vull ni pensar en el mal de cap del pobre home. I entre tant d'horror, troba la manera d'aturar-lo: bevent més vi, que arriba acompanyat d'acords contundents. I, per acabar, la moralitat de la cançó. Haurà après ell mateix la lliçó?
Zur Warnung és el núm. 49 dels Mörike-Lieder, dels cinquanta-tres que té la col·lecció, i el trobem acompanyat, en aquest tram final de l'obra, per altres cançons amb un punt d'humor, com Storchenbotschaft, Bei einer Trauung o Abschied. No em cansaré de recomanar-vos que us endinseu en els Mörike-Lieder, que és una mena de compendi de la naturalesa humana, amb fortaleses i misèries, amb moments quotidians i moments de recolliment íntim, amb humor i amb tristesa... No els escolteu tots de cop, això sí que no us ho recomano si no és que sou wolfians convençuts, escolteu-los a poc a poc, llegint bé el poema, mirant com la música segueix les paraules...
Einmal nach einer lustigen Nacht
War ich am Morgen seltsam aufgewacht:
Durst, Wasserscheu, ungleich Geblüt;
Dabei gerührt und weichlich im Gemüt,
Beinah poetisch, ja, ich bat die Muse um ein Lied.
Sie, mit verstelltem Pathos, spottet' mein,
Gab mir den schnöden Bafel ein:
"Es schlägt eine Nachtigall
Am Wasserfall;
Und ein Vogel ebenfalls,
Der schreibt sich Wendehals,
Johann Jakob Wendehals;
Der tut tanzen
Bei den Pflanzen
Ob bemeldten Wasserfalls --"
So ging es fort; mir wurde immer bänger.
Jetzt sprang ich auf: zum Wein! Der war denn auch mein Retter.
Merkt's euch, ihr tränenreichen Sänger,
Im Katzenjammer ruft man keine Götter!
Una vegada, després d'una nit divertida,
em vaig despertar estrany:
set, aversió a l'aigua, pols irregular;
a més, commogut i amb l'ànim feble,
gairebé poètic, sí, i vaig demanar a la musa una cançó.
Ella, amb gravetat fingida, es va riure de mi,
i em va inspirar aquests versots menyspreables:
“Canta un rossinyol
a la cascada;
i un altre ocell també,
que es diu torlit,
Joan Jacob Torlit;
ell es posa a dansar
entre les plantes
damunt de la dita cascada…”
Així seguí; i jo, cada cop més angoixat.
De sobte vaig fer un bot: cap al vi! Ell fou el meu salvador.
Recordeu-ho, vosaltres, cantaires ploricons,
quan tens ressaca no crides els déus!
Articles relacionats
L'adolescent Richard
Ahir 22 de maig era festa grossa en el món musical, el 200 aniversari del naixement de Richard Wagner. Avui ens afegim a l'homenatge; no tant per la seva rellevància com a compositor de lieder, que és escassa, ni per la seva enorme importància a la història de l'òpera, que no puntua en aquest blog, sinó per motius purament personals: Wagner és imprescindible a la meva vida musical.
L'última rosa de l'estiu
Fa uns dies, quan enllestia l'article de la setmana passada sobre Red Roses and Red Noses vaig llegir un detall sobre la cançó que m'havia passat per alt fins llavors. Al quadernet del disc "My Garden" (del qual vaig extreure la interpretació que vaig compartir), Richard Stokes deia que la cançó de Lord Berners era clarament una paròdia de la cançó de Thomas Moore The Last [...]
El rei de Babilònia
“El rei Baltasar féu un gran convit als seus mil magnats i begué vi davant de tots mil.” Així comença el capítol 5 del Llibre de Daniel de l'Antic Testament, amb una festassa. A més del rei, naturalment, beuen els mil magnats, les seves esposes i les seves concubines. I ja sabeu com van aquestes coses: el rei parla més del compte, els súbdits li riuen les gràcies, la cosa va a més, i Baltasar comet dos errors. El primer greu: fa portar, per beure-hi tots, els vasos sagrats d'or i argent que el seu pare Nabucodonosor s'havia endut del temple de Jerusalem. El segon, molt greu: lloa “els déus d'or [...]
