Al llarg de gairebé cinc anys d'articles setmanals, n'he publicat uns quaranta amb poemes de Goethe. És a dir, pràcticament tot un any per als seus versos. Aquesta quarantena de lieder són d'onze compositors diferents, i la meitat són del rei de la casa (Schubert, pels despistats), entre ells meravelles com Geheimes o Rastlose Liebe. I a més tenim la llarga sèrie d'entrades dedicades a les cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister. No és cap sorpresa que la G de l'abecedari de Liederabend sigui per a Goethe, oi? Aquesta lletra era de les fàcils.Otto Deutsch
Una de les persones més esmentades a Liederabend no és ni un compositor, ni un poeta, ni un cantant, ni un pianista. No l'esmentem, però, fent servir el seu nom sinó la inicial del seu cognom, D, seguida d'unes xifres. Avui és el primer cop que esmento el seu nom complet, Otto Erich Deutsch. A Deutsch li devem la primera compilació exhaustiva de les obres de Franz Schubert, un catàleg que s'ha adoptat com a referència. Com tota la gent que es dedicava a sistematitzar informació en aquella època no tan llunyana en què es treballava sense ordinadors, Otto Deutsch em mereix molta admiració i molt de respecte. Fins i tot em fa una miqueta d'enveja, m'encantaria conèixer el seu mètode de treball i veure el seu sistema de classificació, que suposo que era a base de fitxes. Ordre i bellesa, recordeu? Otto Deutsch i els seus col·legues es dedicaven a posar ordre en la bellesa.
D de Dichterliebe
Darrera entrada de l'abecedari de Liederabend abans que acabi la temporada, amb D de Dichterliebe. En realitat va anar de poc que no fos C de cicle, però llavors no hagués pogut ser C de contemporani; això de l'abecedari té molt de trencaclosques. Llavors vaig pensar que només havia de triar un cicle com a representant de tota la resta. Podria haver triat W de Winterreise però la W la tenia ocupada amb... Bé, la W ja estava ocupada. I, com us deia l'últim cop que en vaig parlar, Dichterliebe m'agrada amb deliri. Crec que no hi ha cap altre cicle que hagi escoltat tant, amb tanta golafreria; de vegades m'estic d'escoltar-lo perquè sé que si m'hi poso podria obrir un altre període de Dichterliebedependència. Que per què m'agrada tant? Aquí us en dono cinc motius, n'hi ha molts més....
Dorm, dolça estimada
Abans de començar a escriure aquesta entrada he fet memòria de les cançons de bressol que hem escoltat; no he fet un repàs exhaustiu però recordo les de Brahms, Strauss, Schubert, Barber, Britten i Duparc. Les primeres són el que s'espera d'una cançó de bressol, una mare (pare en el cas de Schubert) que bressola el seu fill per adormir-lo; les de Britten i Duparc són cançons adultes, on un home vetlla el son d'una dona; també és adulta la cançó de bressol que escoltarem avui, Ruhe, Süßliebchen (Descansa, dolça estimada) el novè lied del cicle Die schöne Magelone de Brahms.La marieta
Aquesta setmana l'entrada va dedicada als qui preferiu les entrades curtes i als qui no us agrada l'hivern. Als primers, perquè us ho heu guanyat amb la vostra paciència les tres darreres setmanes, que em vaig allargar molt. Avui seré breu per compensar. Als qui no us agrada l'hivern, perquè en ple mes de desembre ens inventarem una primavera.Som a la primavera, noteu l'escalforeta del sol? I la llum tan lluent? Veieu aquell nen que té una marieta a les mans? La marieta, la cuca més bufona. Tan rodoneta, amb el seu vermell tan viu i els seus set piquets negres. La Mare Natura tracta millor a d'uns que a d'altres i la marieta, a més de ser bufona, cau bé, entre d'altres coses [...]
Kann er was? (II)
La setmana passada vaig començar una entrada dedicada als amics de Franz Schubert; com que anava creixent i creixent vaig optar per fer-la en dues parts i aquesta és la segona. En la primera vam parlar de Joseph von Spaun, Johann Mayrhofer, Franz von Schober i Johann Michael Vogl; avui us presentaré uns quants membres més del cercle de Schubert.
Fins ara hem vist relacions duradores però no totes ho van ser. La vida a Viena en aquells anys era dura, primer amb la guerra, mentre Schubert era al Konvikt, i després amb l'època de repressió amb el govern de Klemens von Metternich. Una de les víctimes d'aquesta situació va ser Johann Senn, company d'estudis de Franz [...]
La bella ànima
La cançó de l'entrada anterior, Heiß mich nicht reden, tanca el llibre V de la novel·la; la canta Mignon per acomiadar-se de Wilhelm, que marxa de viatge per complir la darrera voluntat d'Aurelie: lliurar a Lothario (el seu antic amor) una carta que ella li ha escrit uns dies abans de morir. La novel·la, però, no continua amb la trama principal, abans ens trobem amb un escrit que el narrador ja ens havia anticipat. Potser recordeu que un metge conegut de Wilhelm havia visitat Aurelie poc abans de la seva mort; la troba tan trasbalsada que li fa arribar el manuscrit d'una amiga traspassada no feia gaire, amb l'esperança que en llegir-lo el seu esperit es calmi. Aurelie el llegeix i, efectivament, se serena i passa els seus darrers dies en pau.De mestres i casaments
- "Sí que ho vull!"
- "Doncs espera, que porto la nòmina al jutge, vejam què hi diu."
The Corn Poppy
The Corn Poppy, el quadre que il·lustra aquesta entrada, és un oli del pintor neerlandès Kees Van Dongen, de 1919. No és gaire gran, aproximadament 54 x 46 cm, i forma part de la col·lecció permanent del Museu de Belles Arts de Houston. Un amic va haver de viatjar sovint a aquesta ciutat durant una temporada i es va enamorar d'aquests ulls tan grossos i aquesta expressió innocent. Jo només conec el quadre a través de reproduccions però el meu amic va fer que me n'enamorés també, era el nostre quadre. No us passa que amb els amics compartiu l'afició per una pel·lícula, una cançó, un quadre, i cada cop que els veieu o sentiu penseu en ells?Romanços!
La setmana passada escoltàvem Chanson triste d'Henri Duparc, una mélodie de la primera època d'aquest gènere, que va començar pels volts de 1870. Però, què hi havia, a França, abans de la mélodie? O no hi havia cap gènere de cançó? Sí que n'hi havia: el romance.Situem-nos a mitjans del segle XVIII. A la cort francesa es cantaven cançons inspirades en antigues llegendes, o amb històries pastorals o sentimentals que imitaven l'estil poètic antic, anomenades romances. Els textos eren senzills i les músiques també ho eren per tal que estiguessin a l'abast de qualsevol intèrpret; a diferència del lied clàssic que naixia a la mateixa època a Alemanya, però, el romance no tenia cap vinculació amb la música [...]
Canalla
Heu vist quanta canalla tenim avui? Han vingut a passar amb nosaltres la nit de Reis. A cadascuna de les onze fotos hi ha un nen o una nena que ja ens han visitat abans al blog, com a adults, per il·lustrar musicalment les entrades. Sabeu qui són? Penso que la majoria es reconeixen bé però, és clar, jo tinc informació privilegiada. Un donaré algunes pistes per si de cas.L'any dels miracles
D'entrades dedicades a Schubert, el rei d'aquesta casa, en tenim unes quantes cada temporada; avui, com vam fer l'any passat i l'anterior, li dediquem una entrada per commemorar el 186è aniversari de la seva mort, el 19 de novembre de 1828 (aquest any la data coincideix amb la data de publicació). Tenia reservat un tema per a aquesta ocasió especial: l'”any dels miracles” de Schubert, 1815, durant el qual va compondre cent quaranta-cinc lieder.
La idea me la va donar fa uns quants mesos l'Elisa Rapado; al seu blog parlava de l'”Annus Mirabilis”, recordant que l'any vinent se'n compleixen dos-cents anys i ens convidava a cantants, pianistes i aficionats a celebrar-lo.
Cançons èbries d'amor
Si féssim una llista de les deu cançons més apassionades (m'ho apunto a la llibreta), la d'avui tindria molts números per entrar-hi: Meine Liebe ist grün, de Johannes Brahms. Breu i intensa, romàntica en tots els sentits de la paraula. Una cançó èbria d'amor, com diu el darrer vers del poema, però, sobretot, una cançó entorn de la qual hi ha molt d'amor. En coneixeu la història?
Robert Schumann va ingressar al sanatori d'Endenich el febrer de 1854 i s'hi va estar fina a la seva mort el juliol de 1856. El juny de 1854 va néixer el seu vuitè fill, Felix (dit així en record del seu bon amic Felix Mendelssohn) i Johannes Brahms en va ser el padrí. Brahms tenia llavors només vint-i-un anys; havia conegut [...]
Nocturn a palau
Feia mesos que Alemanya anava de revolució en revolució a diferents ciutats i a Dresden, on els Schumann vivien el 1849, esclataria unes setmanes després. Coincindint amb aquest ambient d'horrors i tempestes, Robert va tornar a escriure lieder després de vuit anys de silenci. L'última setmana de març va escriure el seu primer cicle, Spanisches Liederspiel, op. 74; tot seguit Spanische Liebeslieder, op.138; entre finals d'abril i primers de maig Liederalbum für die Jugend, op. 79, sobre el qual vam parlar fa unes setmanes per celebrar la primavera, i va continuar fins a escriure més de setanta lieder durant aquest any.Cançó de primavera
De cançons relacionades amb la primavera n'hi ha moltes; tantes, que fins i tot es fa difícil triar-ne una. Per aquesta setmana volia una celebració, i amb això ja en descartava unes quantes perquè els poetes, ja sabeu, fins i tot davant l'esclat de la natura són capaços de posar-se tristos i melangiosos. Vaig pensar primer a compartir Frühlingsmorgen (Matí de primavera), de Mahler, perquè és "germana" de la cançó que escoltàvem la setmana passada: (Erinnerung i Frühlingsmorgen són del mateix poeta, Richard Leander, i van ser compostes a la mateixa època). Al final, però, m'he decidit per Frühlingslied (Cançó de primavera), de Schumann, una cançó deliciosa que celebra amb una gran festa l'arribada de la primavera.Simon Keenlyside en la Konzerthaus de Viena
¿Qué lleva a un aficionado a asistir a un recital de lied? El cantante, por supuesto. O el programa. O mejor aún, ambas cosas, y ese era el caso del recital de Simon Keenlyside en el Konzerthaus de Viena el pasado sábado 7 de diciembre. La segunda parte incluía canciones de Strauss, Schubert y Brahms, mientras que la primera, especialmente interesante por inusual, estaba dedicada a Britten y, por primera vez, a Eisler. Un programa complejo y exigente en manos de un cantante que siempre los prepara con rigor y seriedad.Un dia molt especial
Comencem el curs 2013-2014. Ben tornats els qui havíeu marxat de vacances! Què us sembla si obrim el mes de setembre amb una de les deu cançons més felices?Cinc motius per estimar Schubert
Perspicaços com sou, benvolguts lectors, ja us haureu adonat que en aquest blog tenim el nostre compositor consentit, que apareix per aquí amb més freqüència que qualsevol altre i que va camí de convertir-se en una mena de compositor resident: Franz Schubert. No negaré que és la meva debilitat i ara hauria de dir allò de "no entenc com pot haver algú que no estimi Schubert", però no és cert, sí que ho entec. És a dir, si hi ha gent que no li agrada el pernil, la xocolata, Mozart o Maria Callas i va tan feliç pel món bé ha d'haver gent que no li agradi Schubert.Un símbolo, un compositor (y II)
Der Lindenbaum (C. Kreutzer) - M. Padmore, G. Johnson
Siguiendo nuestro camino por la arboleda schubertiana llegamos al más conocido lied con este tema y que se encuentra dentro del magno "Viaje de invierno", una de las obras cumbres de Schubert, sobre versos de Müller. Número 5 en el orden del ciclo, Der Lindenbaum es el primero de los lied del ciclo que está en tonalidad mayor, generalmente unida a un sentimiento de alegría. El tilo es aquí un recuerdo asociado a la seguridad, a la tranquilidad, a todo aquello que el poeta añora y que le ha vuelto la espalda ahora. Un recuerdo feliz que contrasta con la cruda realidad, reflejada en “el viento frío” que azota su rostro. Ese viento que le obliga a seguir su “viaje” sin que el rumor del tilo le de ya paz.
