Cooper, Imogen

 

 

Un poema en què les estrofes tenen totes la mateixa estructura regular sembla que demana un lied estròfic. Si és una cançó de bressol, encara amb més motiu. El compositor segurament considerarà que amb cinc estrofes ja és prou llarg, o tal vegada no, i posarà a prova els intèrprets i el públic repetint-hi sis dels vuit versos de cada estrofa. Aquest és el nostre Schubert! O l'audiència del segle XIX era més pacient que nosaltres, o ell sabia que era perfectament capaç de fer una cançó estròfica pura que durés set o vuit minuts ben bons que passés com una de dos minuts [...]

 

Darrerament estic parlant de lied amb dos amics que tot just comencen a interessar-se pel tema. Hem anat junts a algun recital, són curiosos de mena i fan moltes preguntes. Una de les coses bones que tenen aquestes converses és que plantegen amb tota la naturalitat del món qüestions que els aficionats donem per descomptades. Un dia li explicava al meu amic que sovint hi ha diverses cançons amb la mateixa lletra i va quedar ben parat...

 

No sé si a vosaltres us impressiona tant com a mi el quadre que il·lustra aquesta entrada, aquest Nen Jesús que té una creu com a bressol. Una creu petitona, feta a la seva mida, símbol prou evident del que s'esdevindrà algun dia. És habitual que a les representacions del Nen Jesús hi hagi algun detall d'aquest tipus; per exemple, una cadernera com a símbol de la crucifixió (la veiem a la Sagrada Familia del pajarito de Murillo que va il·lustrar una entrada fa uns anys) o una magrana que simbolitza la resurrecció. Acostumen a ser elements subtils, que fins i tot ens poden passar desapercebuts. Però aquest nen dormint sobre la creu... ni el més despistat dels observadors podria passar-ho per alt!