Cançó de la setmana: Geistliches Lied (Marie) (F. Schubert) - M. Shirai, H. Höll | D. Fischer-Dieskau, G. Moore
Quan comença aquesta història, Friedrich von Hardenberg té vint-i-dos anys. És un jove de família noble, extremadament intel·ligent i sensible, apassionat per la literatura, la filosofia i la ciència. Ha completat quatre anys d'universitat i es guanya la vida com a aprenent d'un administrador, preparant-se per dirigir les mines de sal que gestiona el seu pare (nobles, però treballadors), mentre escriu i estudia incansablement. És llavors quan coneix l'altra protagonista de la història, Sophie von Kühn, de dotze anys. Segons els testimonis, la nena no és especialment espavilada, ni especialment bonica, ni especialment res, és [...]
Hans Hotter. Lo escuché en vivo por primera vez en el teatro Colón en 1962. Cantó el Gran Inquisidor en el Don Carlo de Verdi y los tres Wotan del Anillo wagneriano junto a Birgit Nilsson y Gré Brouwenstijn (ese era el nivel del Colón entonces).
S de Schubert, naturalment. El compositor més consentit a Liederabend, el que us proposo amb qualsevol excusa, el que apareix dibuixat (ell i la seva música) en un lloc preferent al web. Schubert, el rei de la casa. Per què Schubert? Hi ha compositors (i ara parlo en general, no només referint-me al lied) que m'han agradat de manera sobtada, com una revelació. D'altres que han estat un aprenentatge. Alguns amb qui mantinc una relació estranya, perquè hi ha obres seves que m'agraden molt i d'altres que no m'agraden gens [...]
Tinc un amic que diu que el Romanticisme va fer molt de mal i que encara en patim les conseqüències. Puc estar d'acord amb ell en algunes coses; per exemple, som al segle XXI i encara arrosseguem determinats tics que no són més que distorsions de l'original, com ara el mateix adjectiu “romàntic”; el seu significat actual té poc a veure amb el que havia significat. L'hem buidat tant del seu sentit inicial que oblidem que el Romanticisme va ser un moviment revolucionari, una reacció a la Il·lustració. Com al meu amic, la Il·lustració em sembla un període fascinant: estripar l'antic règim i posar les bases de la modernitat, els avenços científics i socials, la raó convertida en la llum que acabarà amb la foscor, el coneixement com a camí cap a la felicitat... Què podia sortir malament? Posem que la seva fe en la raó era excessiva i la rigidesa kantiana podia arribar a ser bastant [...]
Die Götter Griechenlands és un llarg poema escrit per Friedrich von Schiller el 1788. La seva publicació en una revista va desfermar una polèmica encesa, i el poeta va ser acusat d'heretge i ateu per la seva crítica al cristianisme. Dos anys després el va reescriure, deixant les vint-i-cinc estrofes inicials reduïdes a setze. Devia fer-ho també per altres motius, però la supressió de les al·lusions que més havien ofès als seus conciutadans indica que no va ser indiferent al rebombori. Malgrat haver-lo suavitzat tant, el poema va continuar incomodant, i quan es va publicar el 1805 (unes quantes pàgines conflictives dins d'un volum de poesia) a moltes llars el llibre va anar a parar a les baldes més altes de la llibreria, generant-se així un "efecte Streisand" en versió segle XIX.
Porto des d'abans de Nadal amb una cançó ficada al cap, us n'haig de parlar. No només perquè està comprovat que parlar-ne sigui una manera de foragitar-la (no per res, només per deixar espai a d'altres) sinó perquè no és gaire coneguda i potser alguns de vosaltres, amables lectors, la descobrireu avui. Recordeu quan fa uns anys vaig parlar de Geheimes com una cançó elegant, amb aquella elegància extremada tan difícil d'aconseguir? Doncs Des Fischers Liebesglück (La joia d'amor del pescador) vindria a ser una cosa similar, un preciós lied elegant i alhora subtilment arriscat.
Per què us deia fa dues setmanes que Die Stadt ens pot donar una pista de la música que ens hem perdut amb la mort prematura de Schubert? Llavors us vaig dir que era una cançó estranya i fascinant, només això. Ni tan sols el poeta, Heine, o els intèrprets, Thomas Quasthoff i Justus Zeyen. Aquell article ja era prou llarg com per afegir-hi encara un parell de paràgrafs més i vaig prendre'n nota per parlar-ne avui.
Se sap poc de la relació que van tenir Schubert i Wagner. Amb els anys, el rei d'aquesta casa havia aprés a sobreposar-se, més o menys, a la seva timidesa, però l'abassegadora personalitat de Wagner era una dura prova per a ell. Probablement es van trobar en diverses ocasions; com us deia la setmana passada, potser també en aquella reunió de 1863 en què es van conèixer Brahms i Wagner, però no van arribar a fer amistat, es van mantenir en el respecte i l'admiració mútues. Schubert va abandonar molt aviat l'òpera, desanimat per la rebuda tan freda que tenien les seves estrenes. Per més que li diguessin que només era qüestió de trobar un bon llibret, ell sospitava que el principal problema era que ell componia òpera alemanya, mentre que el públic volia òpera italiana (i llavors somreia recordant el seu bon mestre Salieri). Vés si no triomfaven, a Viena, òperes italianes [...]
Schubert està molt present a Liederabend les darreres setmanes, i més que hi estarà! Per un motiu o un altre, el necessitem sovint. Per avui tenia guardat des de fa mesos un lied preciós, Am Tage Aller Seelen (és a dir, En el dia de les Ànimes); aquest és el nom amb què figura a la Neue Schubert-Ausgabe, però el trobem més sovint amb el nom Litanei auf das Fest Aller Seelen (que és el nom del poema de Jacobi) i, de vegades, simplement com a Litanei. Robert Capell, autor del llibre Schubert's Songs, publicat el 1929, diu d'aquest lied: "no hi hagué mai una expressió més sincera o més commovedora de la devoció senzilla i el dolor confortat" I també: "la música sorgeix d'una font pura d'afecte i humilitat". Amb aquesta presentació ja us podria convidar directament a escoltar-lo, però deixeu-me que us n'expliqui un parell de coses més.
El primer en fer servir la paraula doppelgänger va ser l'escriptor Jean Paul, a la seva novel·la Siebenkäs, l'any 1796; la figura existia des de temps molt remots en diferents cultures i lleugeres variants, però va ser una imatge recurrent durant el Romanticisme. De vegades, el doppelgänger és el desdoblament d'una persona, que ens acaba mostrant a través d'aquest doble el pitjor que duu a dins. Robert Louis Stevenson, el nostre poeta de la setmana passada, ens presenta un doppelgänger en una de les seves novel·les més conegudes, El cas misteriós de Dr. Jekyll i Mr. Hyde; Oscar Wilde, a qui també vam escoltar fa un temps, és l'autor d'una altra novel·la que tracta el tema, El retrat de Dorian Gray. Totes dues obres, sinistres, gairebé (o sense gairebé) terrorífiques, desenvolupen la idea de la dualitat de la naturalesa humana.
No, no és que el Capità Obvi hagi vingut a recordar-nos que Schubert va compondre lieder. El títol té a veure amb una ocasió, poc després de la mort de Schubert, que les paraules "compositor de cançons" van ser utilitzades despectivament. 
Escric això dilluns 2 d'octubre. Tenia una entrada a mig fer per a aquest dimecres, parlant de Schubert, però ha quedat arraconada. No és fàcil treure's del cap les brutals escenes d'ahir i concentrar-se en una altra cosa. Ni tan sols tenia esma per arreplegar quatre paraules per a un plan B i he estat a punt de no publicar per primer cop en més de cinc anys. Fins que han vingut a auxiliar-me les paraules d'una amiga [...]
