Schubert, Franz

 

Franz Schubert va escriure un bon grapat de cançons per a diverses veus i piano, però, si no vaig errada, de duets per a veu femenina i masculina només en va escriure dos. Un el vam escoltar fa uns anys, dins de la sèrie dedicada a les Cançons de Wilhelm Meister. Es tracta de Nur wer die Sehnsucht kennt, una cançó que la majoria de compositors adjudiquen a Mignon, però que a la novel·la de Goethe és en realitat un duo de Mignon i l'arpista. L'altre, Licht und Liebe, l'escoltarem avui.

 

Simon Keenlyside va ser tan amable de concedir-nos el 2013 una entrevista a l'amic Alejandro Martínez i a mi. Han passat nou anys i he tingut el plaer de tornar a parlar amb ell de lied. Comparteixo amb els lectors les seves reflexions, i ho faré repartint la conversa en dues setmanes, aquesta i la vinent. Espero que us semblarà tan interessant com m'ho va semblar a mi, i, una vegada més, li agraeixo molt que em dediqués el seu temps.

 

Em penso que ja us ho havia dit, que jo no volia posar en marxa aquest blog. Venia de fer, per primera vegada, un curs de lied; el títol era una declaració d'intencions: "El lied, un gènere proper", i el descriptor ho acabava d'aclarir: "Sovint el lied és considerat com un gènere musical difícil, allunyat del nostre dia a dia. Però, com podria ser així, si ens parla de la vida?" El lied ens parla de la vida, sí; ho fa amb un llenguatge diferent del que fem servir ara, però si podem connectar amb el que escrivia Shakespeare [...]

 

El Club Wagner Barcelona organitza regularment activitats per als seus socis que, lògicament, se centren en la música wagneriana. Però, de tant en tant, s'hi convida altres compositors, i vet aquí que fa unes setmanes ens hi vam trobar per parlar del Winterreise de Schubert. En la introducció del que seria una audició comentada em vaig referir al dificultós camí que havia seguit el cicle fins a afermar-se en el repertori.

 

El 26 de març de 1828, Franz Schubert va fer l'únic concert públic de la seva vida. Quan dic públic, em refereixo a què hi podia accedir qualsevol que pagués l'entrada, a diferència dels concerts privats que feia a les cases d'amics, coneguts i saludats, als quals només s'accedia per invitació de l'amfitrió (invitacions que estaven molt sol·licitades si hi havia de tocar Schubert).

 

Tres Winterreise. El mateix dia. Alhora. A Barcelona. En el moment que es publiqui aquest article, farà unes hores que aquest fenomen s'haurà produït. Bé, confesso que m'he permès una petita llicència, no haurà estat exactament alhora. Però si tothom ha estat puntual, s'hauran sentit a Barcelona simultàniament un Gute Nachti dos Das Wirtshaus.

 

Fa unes setmanes us vaig enviar una postal musical des de l'indret on feia vacances. Com altres anys, la cançó era una pista del lloc en qüestió, i aquesta vegada era tan clara que uns quants m'heu preguntat, quan ens hem vist o ens hem escrit, com havia anat per Venècia. Després de publicar l'entrada vaig pensar que podia haver triat un lied menys evident, una versió de la Cançó del salze de Desdèmona, per exemple, per fer-vos rumiar uns instants més.

Si us dic que avui us parlaré de melodrames, potser us vindran al cap les pel·lícules de Douglas Sirk o les novel·les de Wilkie Collins. Però no va per aquí la cosa; avui us parlaré del melodrama entès com una peça en la qual la música acompanya la veu parlada, amb l'objectiu que l'acompanyament, escrit expressament per a un text concret, intensifiqui el potencial dramàtic de la declamació dels actors. Perquè, en principi, els protagonistes no són cantants sinó actors, i les obres no són musicals sinó [...]

 

Aquest article es publicarà el primer de setembre, però jo l'estic escrivint en plena Schubertíada. Són setmanes intenses, de feina, de gaudir moltíssim de la música, de recollir impressions, de reflexionar, de prendre apunts per a futurs articles, però difícilment d'asseure's i escriure amb tranquil·litat.

 

Els soldats dormen entorn d'un foc de camp. Tots excepte un, a qui el neguit abans de la batalla de l'endemà ha desvetllat. I s'enyora, i recorda moments feliços amb la dona que estima, i té por, i mira de tranqui·litzar-se i agafar el son. Podria ser qualsevol home a qualsevol guerra a qualsevol època.

 

Aquesta setmana m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai: quan tenia l'article escrit m'he adonat que no tenia el text de la cançó, i no l'he trobat per enlloc. Direu que el podria haver buscat abans de posar-m'hi, i direu bé, però m'hi vaig confiar. Nota mental: no començar un article abans de tenir el poema. La qüestió és que sense poema no hi ha publicació, i aquí em teniu, desant l'article frustrat i preguntant-me: "I ara, què faig?".

El 1803 es va publicar a Berlín una obra de teatre anomenada Lacrimas.L'argument era complicat i inversemblant com el d'una comèdia de Shakespeare, un autor difós a l'època a Alemanya gràcies a les traduccions d'Agust Wilhelm Schlegel. Hi havia equívocs, amors impossibles entre musulmans i cristians i sobtats girs a la trama que canviaven la filiació i la religió d'alguns dels personatges per tal que les històries d'amor tinguessin un final feliç i la pau i la fraternitat regnessin [...]

Si La bella molinera fos una pel·lícula, totes les escenes (cada escena, una cançó) s'haurien de rodar en exteriors. Totes, excepte una: Pause.El caminer el trobem entre camps, al bosc, a tocar del rierol, al peu de la finestra de la molinera... Però a Pause,el dotzè lied, és a la seva cambra. Els últims versos de l'anterior, Mein!, ens permeten intuir per què s'hi ha refugiat: Ach, so muß ich ganz allein / Mit dem seligen Wortemein /Unverstanden in der weiten Schöpfung sein! [Ah, haig de restar sol / amb la sagrada paraula "meva" / incompresa a la vasta Creació]. Fins ara s'ha confiat a la natura, però [...]

Si a la programació de la Schubertíada hi ha els tres grans cicles de Schubert cantats per tres barítons, haig de començar per aquí, encara que no sigui el principi. Tres obres que no em canso mai d'escoltar, interpretades per tres veus que no em perdria per res. El joveníssim Konstantin Krimmel, que em va impressionar amb el seu debut a la Schubertíada el desembre de 2019 (i no vaig ser l'única) cantarà Die schöne Müllerin acompanyat per Daniel Heide; Florian Boesch, un dels cantants més estimats d'aquesta casa, va debutar l'any passat a Vilabertran precisament amb [...]

 

Hi ha cançons que suggereixen desesperació, hi ha cançons desesperades i després hi ha Du liebst mich nicht,un dels lieder més inusuals del catàleg enorme de Schubert. El poema és d'August von Platen, un poeta un any més gran que Schubert que també va morir jove, als 39 anys; com passava sovint, el compositor va conèixer la seva poesia a través d'un amic comú, Franz von Bruchmann.

L'any 1774, en una ciutat que bé podria ser Linz, va néixer una nena anomenada Marianne; com que el pare era desconegut, portava el cognom de la seva mare, l'actriu Elisabeth Pingruber. Quatre anys després, la mare es va casar amb Joseph Georg Jung i, tot i que l'home no la va adoptar, des de llavors la nena es va conèixer també com Marianne Jung. El 1798, després de morir Herr Jung, mare i filla es van traslladar a Frankfurt, on la nena va captivar el públic dansant al teatre; entre els seus admiradors hi havia Catharina Elisabeth Goethe, és a dir, la mare del [...]

 

Em vaig adonar fa uns dies que des que va començar la temporada no hem escoltat cap lied de Schubert. Ja sabeu que planifico poc, i per això passen coses tan estranyes com que el rei de la casa se n'absenti durant tres mesos. El trobo a faltar, i hi hauria posat remei en qualsevol cas aquesta setmana, però resulta que ja estava previst i anotat a l'agenda. Perquè demà, 19 de novembre, es compleixen cent noranta-dos anys de la seva mort (planifico poc, però planifico), i us volia parlar de La bella molinera, arran de la interpretació que Florian Boesch i Christian Koch van fer-ne [...]

 

D'aquí a exactament una setmana comença la Schubertíada, i nosaltres comencem aquesta la mini sèrie d'entrades dedicades als recitals del festival. Com sempre, seran entrades més curtes que haurien de servir, sobretot, per repassar els lieder que s'hi interpretaran.

Comencem amb els dos primers recitals, que són els de Florian Boesch i Malcolm Martineau el dijous 20 i Juliane Banse i Wolfram Rieger el divendres 21; els primers interpretaran Die schöne Müllerin i els segons, Winterreise.

Ya estamos en el verano, comienza el calor que todos conocemos y evitamos estar expuestos a unos rayos de sol abrasadores. Qué mejor que una sombra fresca, rodeado de naturaleza, al son de una fuente, bajo un árbol verde y frondoso como puede ser el tilo: Der Lindenbaum. Al comenzar este popular poema de Wilhelm Müller nos encontramos con nuestro protagonista, una persona que nos relata cómo vivió y gozó en su día de este escenario tan pacífico y relajante; el tilo, lugar de encuentro de [...]

 

Un poema en què les estrofes tenen totes la mateixa estructura regular sembla que demana un lied estròfic. Si és una cançó de bressol, encara amb més motiu. El compositor segurament considerarà que amb cinc estrofes ja és prou llarg, o tal vegada no, i posarà a prova els intèrprets i el públic repetint-hi sis dels vuit versos de cada estrofa. Aquest és el nostre Schubert! O l'audiència del segle XIX era més pacient que nosaltres, o ell sabia que era perfectament capaç de fer una cançó estròfica pura que durés set o vuit minuts ben bons que passés com una de dos minuts [...]