
Un dels mòduls del Màster en Lied de l'ESMUC porta per nom "Literatura del gènere. Repertori del lied alemany" i l'imparteix la pianista Viviana Salisi, que ens diu al respecte: "la idea de l'assignatura és donar una visió general de la relació text- música en diferents autors, èpoques i estils, tot agrupant les cançons per centres temàtics." A la meva amiga M., exalumna del màster, se li va acudir que com a treball d'aquest mòdul els alumnes podrien preparar una entrada pel blog de Liederabend. És a dir, triar un lied, documentar-se, escriure el text en les dues llengües i triar una interpretació i una il·lustració. Per la banda acadèmica, cantants i pianistes s'adreçaven al seu públic potencial amb paraules i no amb música, com estan acostumats a fer; per la meva banda, m'agradava la idea que el màster sortís de casa seva per visitar la meva.
Quan preparava l'abecedari de Liederabend em vaig trobar que tenia dos mots per a una lletra, i no podia renunciar a cap dels dos. Què pots fer quan el pianista que vols que representi els d'abans i el que vols que representi els d'ara comparteixen inicial? Només una cosa: trencar les regles del joc i triar-les totes dues. Prescindir-ne d'una no era una opció, així que la lletra M és per a Gerald Moore i Malcolm Martineau.
Homer resum en tres versos el destí de Ganimedes, del qual coneixem algun detall més a partir de diferents fonts. Més o menys, la història seria aquesta: Ganimedes era un adolescent, fill del rei Tros, que pasturava les ovelles del seu pare a Troia quan Zeus se'n va enamorar; a Zeus mai no li passaria desapercebut "el més bell dels homes mortals". El déu es va transformar en àguila, va raptar el noi i se'l va endur a l'Olimp. Allà havia quedat vacant el lloc de coper en casar-se Hebe amb Hèracles (no devia ser socialment correcte que les deesses continuessin treballant un cop casades) i tots els deus van estar encantats que un noi de bellesa tan enlluernadora els servis el nèctar i l'ambrosia. Tots excepte Hera, la muller de Zeus.
El desembre passat, en un dels concerts del LIFE Victoria, la Mercedes Gancedo i la Beatriz G. Miralles van interpretar Triste, una de les Cinco canciones populares d'Alberto Ginastera, i en vaig prendre nota per parlar-ne a Liederabend durant el curs. Quan m'hi anava a posar vaig pensar que estaria molt bé poder compartir amb vosaltres aquella mateixa interpretació, i encara millor que fos la Mercedes, argentina com el compositor, qui ens parlés de la cançó. Dit i fet. Moltes gràcies a la Fundació Victoria de los Ángeles, organitzadora del LIFE, per cedir-me el vídeo del concert i a la Mercedes Gancedo per escriure aquesta entrada i explicar-nos les seves impressions, el que a ella li suggereix Triste; les seves paraules ens traslladen a la Pampa, per coses com aquestes m'agrada tenir plomes convidades!
Fa molt de temps que vam parlar per primer cop de cireres i cançons. Estires una cirera del bol i darrere en venen unes quantes, enredades; escoltes una cançó i et venen al cap d'altres, perquè alguna cosa de la primera te les ha recordat. Quan vam escoltar Die stille Stadt, de Jan Sibelius, us vaig dir que la seva atmosfera m'havia recordat la d'una altra cançó que m'havia costat una estona localitzar, potser perquè el lligam era massa subtil. Avui us proposo d'escoltar aquesta altra cançó, Erwartung, d'Arnold Schönberg, i ja em direu si us semblen o no "cançons cireres". Des d'un punt de vista objectiu, Die stille Stadt i Erwartung tenen en comú el poeta, Richard Dehmel, i tenen en comú també la nit, tot i que són dues nits molt diferents: a la primera, la boira és tan espessa que un caminant és a punt de perdre's; a la segona, la nit és tan clara que fins i tot s'aprecien alguns colors [...]