Al llarg de gairebé cinc anys d'articles setmanals, n'he publicat uns quaranta amb poemes de Goethe. És a dir, pràcticament tot un any per als seus versos. Aquesta quarantena de lieder són d'onze compositors diferents, i la meitat són del rei de la casa (Schubert, pels despistats), entre ells meravelles com Geheimes o Rastlose Liebe. I a més tenim la llarga sèrie d'entrades dedicades a les cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister. No és cap sorpresa que la G de l'abecedari de Liederabend sigui per a Goethe, oi? Aquesta lletra era de les fàcils.
Era inevitable: dues setmanes seguides invocant Mozart, a la tercera havíem de tenir-lo com a protagonista. Si fóssim a ple mes de juliol potser hauria aprofitat la disbauxa i la dispersió estiuenques per compartir la serenata de Don Giovanni, com vaig fer fa un parell d'estius amb el Tanzlied des Pierrot de Die tote Stadt, però com que som en plena temporada compartiré un lied comme il faut.
Us heu preguntat mai, de què va morir Schubert? Sabem que patia sífilis però, va ser aquesta malaltia la causa de la seva mort? Pels testimonis que tenim, la mort de Schubert va ser inesperada. Sabem que el 31 d'octubre de 1828 no es trobava bé i feia dejuni perquè el menjar no se li posava bé, però sembla que de seguida es va recuperar prou com per fer vida normal. El 3 de novembre va assistir a un concert i a l'endemà a classe, volia tornar a estudiar perquè considerava que no dominava la fuga i el contrapunt. Fins i tot, aquell cap de setmana (el 8 o el 9 de novembre) va sopar a casa del baró Schönstein, que va dir que se'l veia perfectament, relaxat i alegre. Un parell de dies després, l'11, va haver d'allitar-se; no li feia mal res, només estava molt cansat. A estones es llevava per corregir una petita obra per a cor i l'edició de la segona part del Winterreise; tenia ganes de [...]
Vivan le femmine, viva il buon vino! Sostegno e gloria d'umanità! Qualsevol moment és bo per recordar el Don Giovanni de Mozart, i avui ve a tomb perquè us presentaré un cicle que no costa gaire d'imaginar el dissoluto cantant-lo després del sopar, si el Commendatore no l'hagués interromput. En aquestes cançons hi ha sexe, vi, irreverència i un llenguatge bastant més explícit que el que la censura hagués deixat passar a Lorenzo da Ponte. Em refereixo a les Chansons gaillardes de Francis Poulenc, que tenia anotades per avui a la llibreta perquè tancaran la primera part del recital que farà Simon Keenlyside al Liceu, una excusa perfecta per parlar d'aquest cicle.
Antonio José Martínez Palacios, que signava les seves obres com a Antonio José, va ser un compositor nascut a Burgos el 1902 que va ser assassinat a començaments de la Guerra Civil. Coincidint amb el vuitantè aniversari de la seva mort (de fet, va ser executat poques setmanes després que Federico García Lorca) s'han posat en marxa diverses iniciatives per recordar-lo, entre elles un documental, diversos concerts i el vídeo que us presentem avui. Millor dit, que us presenten la soprano Adriana Viñuela i la pianista Elisa Rapado, que han tingut l'amabilitat de preparar aquesta entrada. Gràcies, Adriana i Elisa!