Siguiendo nuestro camino por la arboleda schubertiana llegamos al más conocido lied con este tema y que se encuentra dentro del magno "Viaje de invierno", una de las obras cumbres de Schubert, sobre versos de Müller. Número 5 en el orden del ciclo, Der Lindenbaum es el primero de los lied del ciclo que está en tonalidad mayor, generalmente unida a un sentimiento de alegría. El tilo es aquí un recuerdo asociado a la seguridad, a la tranquilidad, a todo aquello que el poeta añora y que le ha vuelto la espalda ahora. Un recuerdo feliz que contrasta con la cruda realidad, reflejada en “el viento frío” que azota su rostro. Ese viento que le obliga a seguir su “viaje” sin que el rumor del tilo le de ya paz.
Durant les darreres setmanes s'han anat fent públiques les noves temporades dels principals auditoris d'Europa i n'he anat destriant els recitals de lied. La seva presència al Palau de la Música Catalana, El Gran Teatre del Liceu i L'Auditori és ben escassa; si no se m'ha escapat res (doneu-me una alegria i dieu-me que sí), entre tots tres sumen tres recitals: un al Palau, dos a l'Auditori i cap al Liceu. La programació liederística dels tres principals auditoris de casa nostra és un desert. D'acord, no espero una programació tan esplèndida com la de Wigmore Hall a Londres, però Barcelona ofereix programació de qualitat en altres gèneres i podria ser així també amb el lied.
Vet aquí que Sant Antoni de Pàdua, cansat que els heretges habitants de Rímini ignoressin les seves prèdiques, va anar un dia cap a la vora del mar i va convocar els peixos, que es van anar acostant i col·locant ordenadament, els petits davant i els grans al darrera, tots treient el cap per sentir millor. Sant Antoni els va parlar de Déu i dels nombrosos motius que tenien per donar-li gràcies i els peixos, que escoltaven atentament, van lloar Nostre Senyor. La gent de Rímini, atreta per aquella munió de peixos amb el cap fora l'aigua, van anar cap allà i en veure el miracle van escoltar també Sant Antoni i es van convertir; el sant els va beneir a tots i homes i peixos van tornar cap a casa seva.
No me gusta el lied. Así nos vamos poniendo en situación. Amo la ópera y la música sinfónica con locura, son casi una necesidad vital para mí, pero el lied me resulta un tanto extraño, terra incognita.
Entonces mi mejor amiga me sugiere que puedo aportar algo a este exquisito blog y yo pienso que soy la persona menos indicada para hacerlo. Pero una tarde me planto delante del ordenador y salen estas líneas.
No me gusta el lied. Y sin embargo…
A la partitura de Songs and Proverbs of William Blake (Cançons i proverbis de William Blake), Benjamin Britten hi va escriure la següent dedicatòria: "Per a Dieter: el passat i el futur". Era l'any 1965 i Dietrich Fischer-Dieskau portava vora vint anys de carrera; si feu comptes veureu que havia debutat amb vint-i-pocs anys, acabat de tornar de la guerra, i els enregistraments que tenim d'aquella primera època ja ens mostren un cantant que frega la perfecció, amb una maduresa i una sensibilitat sorprenents en algú tan jove, una mena de miracle vocal. Britten no es va equivocar: després d'aquell 1965 Fischer-Dieskau encara va cantar durant trenta anys més.