
Per ser precisos, J de la Diada de Sant Jordi, perquè el que celebrem a Liederabend cada any és la festa, són les roses. Recordem també altres dates cada any, la Pasqua i el Nadal, i, de tant en tant, alguna més com Tots Sants o fins i tot el dia de Sant Antoni de Pàdua; tot s'hi val si ens proporciona una excusa per escoltar una cançó. Però, de totes les festes que puguem celebrar, la meva preferida és la de Sant Jordi; per això té una lletra al nostre abecedari. Com que aquestes pàgines es llegeixen des d'aquí a tocar fins a les antípodes, voldria dedicar aquesta entrada a tots els que no tindreu ocasió de celebrar la festa al carrer el dia 23, el proper diumenge, explicant-vos perquè és tan especial. Si viviu a Catalunya tindreu la vostra opinió sobre aquest dia, així que us convido a dir-ne la vostra.
Antonín Dvořák va viure a Nova York des del setembre de 1892 fins a l'abril de 1895; l'hi havien convidat per dirigir el Conservatori Nacional de Música d'Amèrica, amb l'objectiu que impulsés una música americana pròpia que no s'emmirallés tant en la música europea com fins a aquell moment. Va ser durant aquella estada que va compondre la seva obra més coneguda, la Simfonia Nou Món, estrenada el 16 de desembre de 1893. Poques setmanes després, el març de 1894, Dvořák va compondre les Biblické Písně (Cançons bíbliques), un cicle de deu cançons escrites a partir de textos de la Bíblia, en concret del Llibre dels Salms.
La meva amiga I. em preguntava fa uns dies com era que no dedicava una entrada a l'arribada de la primavera. Li vaig dir que algun cop ho he fet, però no cada any; per una cosa o una altra se'm van passant les setmanes i faig tard. El cert és que això seria fàcil d'evitar, tan fàcil com marcar la setmana a la llibreta, com faig amb altres dates. Pensant-hi una mica més, vaig trobar-ne el motiu; de tant evident, no me n'havia adonat: no m'agrada gaire la primavera. Un dels meus moments preferits de l'any és quan les gemmes semblen a punt d'esclatar a les branques dels arbres i comencen a florir els ametllers; alguna cosa ha canviat, ara el sol escalfa i les tardes són una mica més llargues. Però això no és a la primavera, és a mitjans de gener. Si hi ha sort i venen uns dies de freds al febrer, podem notar l'aire fresc en contrast amb l'escalfor del sol a la cara, un luxe del final de [...]
La nit de Nadal vaig sentir a la ràdio unes cançons d'un compositor polonès que em van agradar. Unes setmanes més tard vaig sentir, també a la ràdio, unes altres cançons d'un altre compositor polonès i vaig pensar que m'hi hauria de posar perquè no en sabia pràcticament res. Fa uns dies us comentava la poca difusió que tenen les cançons de Sibelius i el cas de la cançó polonesa és similar, la llengua és un entrebanc per a la seva difusió; segurament és encara més complicada, perquè hi ha bastants més cantants de repercussió internacional amb el suec com a llengua pròpia que amb el polonès. Al final, aquesta entrada me la va posar en safata el tenor Piotr Beczala, que en el recital que va fer al Palau de la Música Catalana fa un parell de setmanes va cantar la cançó tan maca que escoltarem avui. Els recitals que Beczala i Deutsch van fer els dies anteriors i posteriors tenien tots [...]
I d'idil·li. No d'idil·li entès en la seva accepció original, "gènere poètic que descriu la vida rústica, els amors dels pastors, en una perspectiva de felicitat ideal" sinó en la més moderna d'història d'amor en sentit ampli. No fa gaire em vaig adonar que us havia explicat amb més o menys detall unes quantes històries d'amor relacionades bé amb un poeta, bé amb un compositor, bé amb tots dos; una mena de crònica rosa involuntària del lied prou extensa com per merèixer una lletra a l'alfabet de Liederabend.