Al febrer us vaig parlar dels lieder que Brahms havia escrit a partir de les cançons que Ofèlia canta a la seva darrera escena a Hamlet; aquell dia us vaig avançar que aquell article que havia titulat "Ofèlia i Brahms" també podria haver-se titulat "Ofèlia i Strauss" i avui, abans no acabi la temporada, us faré cinc cèntims del lieder que va escriure Richard Strauss amb els mateixos textos de Shakespeare. Sí, ja sé que encara queden els tres mesos d'estiu per acabar la temporada 2016-2017, però la meva llibreta em diu que a hores d'ara, si surt tot el que ha de sortir, aquestes darreres setmanes ja estan prou atapeïdes.
El rei i el botxí esperen a la porta de la catedral que acabi el casament de la filla del rei amb el cavaller Olaf per executar el nuvi. El cavaller, amb un somriure als llavis, demana al rei que li concedeixi una mica més de temps, fins a la mitjanit; vol celebrar les seves noces. Passen les hores; el cavaller beu l'última copa i balla per últim cop amb la seva muller, mentre el botxí espera a la porta. I arriba la mitjanit.
No va ser gens difícil triar qui seria el representant dels cantants d'abans a l'abecedari de Liederabend; només podia ser Dietrich Fischer-Dieskau, pels motius que us vaig explicar quan vam arribar a l'F. Pot semblar que triar el cantant d'ara seria més difícil, perquè no tenim la perspectiva del temps, però tampoc no vaig tenir dubtes: seria Simon Keenlyside. Perquè és molt admirat en aquesta casa, perquè entre els cantants en actiu és el que més cops ens ha visitat i perquè si n'hagués triat un altre els que em coneixeu bé m'haguéssiu preguntat: "a qui vols enganyar?" I aquí estem, amb una nova entrada de l'abecedari, K de Keenlyside.
A escola ens explicaven que el Rin era un dels rius més llargs d'Europa, que la travessava des dels Alps fins al mar del Nord, que va ser una de les rutes comercials més importants ja des de l'imperi romà, que feia frontera entre aquest estat i aquell altre i passava per aquí i per allà; la meva capacitat per oblidar els mapes només és comparable a la d'oblidar dinasties i les seves dates. El que no ens explicaven, perquè això si ho recordaria, és que va ser un dels símbols del Romanticisme. Ho tenia tot per ser-ho: les seves muntanyes, valls, gorges, boscos i boires eren aquella natura autèntica i inaccessible tan desitjada. Els seus castells en ruïnes evocaven el passat, aquell temps dels herois medievals. No hi faltaven tampoc les llegendes vinculades a punts concrets del riu, com la de la Loreley o la de Heinrich i Konrad, els germans enemistats per amor. En definitiva, el Rin, especialment [...]
Ara fa un mes que va acabar el curs "El lied, un gènere proper" que vaig fer a la llibreria La Central, dins de la seva Acadèmia d'hivern. Van ser set setmanes, catorze hores, per repassar de manera necessàriament breu la història del lied, des del pre-schubertià fins al post-straussià (tant post-straussià que vam acabar al segle XXI). No sé si us feu idea de com de bé m'ho passo quan faig un curs! I aquest cas no en va ser una excepció, per això el primer motiu per escriure aquest article és donar les gràcies als assistents. Per la confiança, per la seva curiositat, per les seves aportacions, pel seu bon humor... Moltes gràcies a tots!