
El 1933, Erich Korngold portava uns quants anys dedicant-se sobretot a l'opereta, fent-ne adaptacions en col·laboració amb el director de teatre Max Reinhardt. N'estava una mica tip, perquè entre viatges i assajos no tenia temps d'escriure la seva música però, per altra banda, econòmicament li anava molt bé, i aquesta col·laboració li havia permès casar-se i comprar, la primavera d'aquell any, una residència als Alps, que esdevindria el seu refugi. Aquell estiu, aprofitant una treva entre opereta i opereta, el compositor hi va escriure un cicle de cançons, Unvergänglichkeit, op. 27, amb poemes d'Eleonore van der Straten, que es va estrenar a Viena el 1937.
Tornem a la normalitat després de les tres entrades nadalenques amb una autora convidada, Isabel Villagar. La Isabel és professora de cant i responsable del blog La brújula del canto, i ens dona unes pautes sobre com iniciar els estudiants de cant en la cançó.
Aquesta és la tercera i darrera entrada nadalenca de la temporada (la setmana vinent tornarem a la normalitat amb una convidada) i com la setmana passada la dedicarem als Reis de l'Orient, que ara ja són a punt d'arribar. A l'entrada anterior celebràvem el dia de Reis a la manera alemanya; un amic em deia fa no gaire que aquest dia els nens alemanys encara van de casa en casa disfressats i cantant cançons. Aquesta setmana el celebrarem a l'estil local, aturant-nos en aquell moment en què els pares intenten que els nens s'adormin perquè, com tothom sap, si els Reis els troben desperts passen de llarg (vosaltres també us tapàveu el cap amb els llençols si us despertàveu i sentíeu passes i soroll?).

El 1888, Hugo Wolf passava el Nadal a casa de la família Köchert: Heinrich, Melanie i les seves filles. La Melanie feia anys el dia de Reis i Wolf i les nenes li van regalar una cançó. Per fer una cançó calia un poema, és clar, i com que Wolf estava en plena etapa Goethe (havia compost el primer lied el 27 d'octubre i n'escriuria el darrer el 12 de febrer), havia de ser de Goethe. És un poema molt divertit (és a dir, que el molt seriós Johann Wolfgang von Goethe com a mínim en va escriure dos, de poemes divertits), una petita escena per a una festa celebrada el dia de Reis de 1781. Comença amb una presentació conjunta de tots tres Reis i continua amb una presentació individual de Melcior, Gaspar i Baltasar. Són uns Reis planers, prou allunyats de la seva solemne imatge tradicional: els agrada molt menjar i beure, sobretot si no han de pagar, i no són indiferents als encants [...]
No sé si a vosaltres us impressiona tant com a mi el quadre que il·lustra aquesta entrada, aquest Nen Jesús que té una creu com a bressol. Una creu petitona, feta a la seva mida, símbol prou evident del que s'esdevindrà algun dia. És habitual que a les representacions del Nen Jesús hi hagi algun detall d'aquest tipus; per exemple, una cadernera com a símbol de la crucifixió (la veiem a la Sagrada Familia del pajarito de Murillo que va il·lustrar una entrada fa uns anys) o una magrana que simbolitza la resurrecció. Acostumen a ser elements subtils, que fins i tot ens poden passar desapercebuts. Però aquest nen dormint sobre la creu... ni el més despistat dels observadors podria passar-ho per alt!