Us explicaré un conte; si teniu paciència i arribeu al final, allà us espera una bonica cançó de Brahms. Temps era temps que el jove Pere, el ben plantat fill del comte de Provença, va deixar casa seva per anar a veure món; no era alemany però igualment patia de fernweh. Quan va arribar a Nàpols va sentir parlar de la bellesa de la princesa Magalona i va fer el que fan els cavallers quan vol conèixer una dama, participar en un torneig i guanyar-lo. Pere i Magalona es van enamorar i ell li va regalar a ella tres anells que la seva mare li havia donat per si en el seu periple trobava la dona de la seva vida. Com que el seu pare la tenia promesa a un altre cavaller, Magalona demanà a Pere que la portés amb ell a Provença, on podrien casar-se, i una nit van fugir. A l'endemà, mentre ella dormia al bosc i ell vetllava el seu son, un corb va robar la bosseta on hi havia els tres anells i Pere va [...]
M'he enamorat d'una cançó. Des de fa uns dies l'escolto a totes hores i si no l'escolto tant li fa perquè la sento al meu cap, no em deixa gaire estona sola. No ha estat amor a primera vista, ja l'havia escoltat altres cops, però alguna cosa va fer que aquest cop em sonés diferent; els enamoraments ja ho tenen això, són més aviat irracionals. No em podia estar de compartir amb vosaltres aquesta cançó de bellesa estranya, potser algú de vosaltres se n'enamora també. O no, potser quan l'escolteu pensareu que no n'hi ha per tant. Sigui com sigui, parlar-ne em facilitarà la transició cap a un amor més tranquil (i etern mentre no es demostri el contrari) i així em quedarà lliure l'espai per a un nou enamorament. Senyores i senyors, amb tots vosaltres Abendlied (Cançó del vespre), de Robert Schumann.
Quan escric entrades sobre les cançons d'un cicle no acostumo a seguir-ne l'ordre; els únics que encara podria completar de manera ordenada són Dichterliebe i Frauenliebe und -leben, i això perquè només n'he compartit dues cançons de cadascun (nota mental: portem més de tres anys sense escoltar cap cançó de Dichterliebe!). Tampoc enceto un cicle amb l'objectiu d'acabar-lo, com faig amb les sèries, i en trio les cançons seguint els mateixos impulsos de vegades inexplicables que em fan triar qualsevol altre. En el cas de Winterreise es poden explicar: els cinc lieder que hem escoltat fins ara van ser el resultat d'un regal d'un amic, d'una entrada convidada (les entrades convidades també són regals d'amics) o d'una sobreexposició al cicle. Avui n'escoltarem un sisè gràcies a la televisió.
Fa gairebé dos anys vaig escriure una entrada sobre la progressiva desaparició dels textos dels poemes als programes de mà als recitals a casa nostra. Aquell dia us preguntava si per vosaltres també era fonamental disposar dels textos i la resposta va ser unànime: vau respondre (aquí i a les xarxes) espectadors, cantants i pianistes i tots vau estan d'acord en què eren imprescindibles, fins i tot si les cançons es cantaven en la llengua pròpia, vau donar arguments i vau proposar alternatives als textos impresos. És clar que la mostra era petita i per tant l'enquesta no tenia gaire valor estadístic però per a mi va ser molt il·lustratiu. Avui hi torno per parlar d'un altre aspecte: els cantants que no volen que els espectadors tinguem els textos.
Hi ha molts poemes en francès amb animals com a protagonistes. No en sé els motius, potser són hereus dels bestiaris medievals o de les faules de Jean de la Fontaine. El cas és que hi ha molts animalons campant per la poesia francesa i d'aquí a les cançons ja sabeu com s'hi arriba. No és que en d'altres llengües no hi hagi animals, però així com la poesia alemanya tendeix a centrar-se en ocells (si més no pel que trobem als lieder) a la francesa hi trobem els animals més sorprenents, recupereu sinó el nostre petit zoo: hem parlat de les cançons de Chabrier a partir dels poemes del matrimoni Ronsard, de les de Ravel amb poemes de Renard i avui és el torn de Poulenc i Apollinaire.