A Luciano Berio li agradava la música tradicional, però els arranjaments habituals per a veu i piano que feien els seus col·legues li produïen un cert neguit. La raó d'aquesta incomoditat era, suposo, que el piano no ha estat mai un instrument tradicional; les cançons populars no solen tenir acompanyament i, si en tenen, els instruments són senzills, com ara la flauta o la guitarra. Per això, en el seu recull Folk songs acompanyen la veu un conjunt de set instrumentistes que toquen la flauta o el piccolo, el clarinet, l'arpa o la guitarra, el violoncel, la viola i la percussió. [...]

La setmana passada escoltàvem I wonder as I wander, una cançó tradicional arranjada per Benjamin Britten entorn el 1940, i us deia que no la va editar ni enregistrar. Us deia també que aquesta setmana us n'explicaria el motiu, i aquí el teniu: no es podia fer "oficial" perquè en realitat la cançó que havia arranjat no era tradicional, sinó que l'havia compost John Jacob Niles el 1933, basant-se, això sí, en una cançó tradicional. No era, per tant, una obra de domini públic, com es pensava Britten.

Entrem en les últimes setmanes de l'any, que dediquem habitualment a cançons nadalenques, amb articles més breus. Aquest any també tindrem cançons nadalenques, però serà diferent, ja ho anireu veient; de moment, comencem amb Benjamin Britten.

La vida a mar és dura. Per poc contacte que hi tinguem, podem intuir el fred ficat als ossos a l'hivern, l'enyorança durant les travessies llargues, el perill dels temporals. La tecnologia, els materials moderns i altres recursos disponibles al segle XXI alleugen la vida als vaixells i la fa més segura, però així i tot. Pensem ara a fa cent cinquanta anys, en el que representava llavors fer-se a la mar, en el que ens expliquen la literatura i el cinema.

Entre els moments del dia més valorats pels fotògrafs hi ha l'hora blava, que és, al vespre, el temps entre la posta del sol i la negra nit o, al matí, el temps entre trenc d'alba i la sortida del sol. És a dir, l'hora blava és un concepte artístic que es correspon temporalment amb el crepuscle. Aquests dos períodes són tan interessants per a la fotografia perquè la font de llum, el sol, és per sota de l'horitzó, però veiem el seu reflex a l'atmosfera, una llum difusa amb un color blau predominant que ho tenyeix tot. Si el fotògraf és a la natura, podrà treure partit dels colors ataronjats [...]