Dubtava si proposar-vos d'escoltar Die Löwenbraut, perquè la seva durada va molt més enllà dels dos o quatre minuts habituals; fins i tot va més enllà dels vora sis que dura The Swimmer, la cançó de la setmana passada. Penso, però, que la cançó té el seu interès, i espero que us el sabré transmetre i us animareu a fer una pausa per escoltar-la.

Ja hi tornem a ser. Ja ha passat un any i ha arribat la setmana de l'aniversari de Liederabend, el novè. No us diré que l'any ha passat de pressa, al contrari; ha coincidit exactament amb el temps que portem de pandèmia (ara fa un any s'estava a punt de cancel·lar el Mobile World Congress enmig d'una polèmica considerable) i han estat dotze mesos llarguíssims, esgotadors, tristos i desconcertants. Així que aquí, a Liederabend, hem funcionat a empentes i rodolons, si fa no fa, com arreu. Com sempre, suposo, les entrades han anat reflectint el meu estat d'ànim [...]

L'any 1774, en una ciutat que bé podria ser Linz, va néixer una nena anomenada Marianne; com que el pare era desconegut, portava el cognom de la seva mare, l'actriu Elisabeth Pingruber. Quatre anys després, la mare es va casar amb Joseph Georg Jung i, tot i que l'home no la va adoptar, des de llavors la nena es va conèixer també com Marianne Jung. El 1798, després de morir Herr Jung, mare i filla es van traslladar a Frankfurt, on la nena va captivar el públic dansant al teatre; entre els seus admiradors hi havia Catharina Elisabeth Goethe, és a dir, la mare del [...]

És bastant habitual trobar a les cançons d'amor que la veu poètica s'adreça a un amant que és lluny; literalment, per exemple, en el cicle de Beethoven An die ferne Geliebte. Si als amants els cal un missatger que transmeti les paraules i els sentiments, la poesia romàntica li dóna la forma d'un element de la natura que pugui salvar la distància que els separa. De vegades són els ocells o altres criatures que volen com les abelles i les papallones; de vegades són els núvols, de vegades els rierols i de vegades, com veurem avui, el vent.

Cançons que no em fan ni fred ni calor. Que no posaria en una llista de cançons que no m'agraden (llista que, en públic, té un únic ítem), però no diria tampoc que m'agraden. Cançons que, quan les veig en el programa d'un recital, em fan mandra. Sí, és això: cançons que em fan mandra. Perquè, no és tant que no em facin ni fred ni calor, sinó que la sensació depèn del dia. I això vol dir que depèn de mi i de com estigui de receptiva, dels intèrprets, del moment del recital en què s'interpreti... És un experiment interessant que faig amb relativa freqüència [...]