Schubert, Franz

 

El primer en fer servir la paraula doppelgänger va ser l'escriptor Jean Paul, a la seva novel·la Siebenkäs, l'any 1796; la figura existia des de temps molt remots en diferents cultures i lleugeres variants, però va ser una imatge recurrent durant el Romanticisme. De vegades, el doppelgänger és el desdoblament d'una persona, que ens acaba mostrant a través d'aquest doble el pitjor que duu a dins. Robert Louis Stevenson, el nostre poeta de la setmana passada, ens presenta un doppelgänger en una de les seves novel·les més conegudes, El cas misteriós de Dr. Jekyll i Mr. Hyde; Oscar Wilde, a qui també vam escoltar fa un temps, és l'autor d'una altra novel·la que tracta el tema, El retrat de Dorian Gray. Totes dues obres, sinistres, gairebé (o sense gairebé) terrorífiques, desenvolupen la idea de la dualitat de la naturalesa humana.

 

No, no és que el Capità Obvi hagi vingut a recordar-nos que Schubert va compondre lieder. El títol té a veure amb una ocasió, poc després de la mort de Schubert, que les paraules "compositor de cançons" van ser utilitzades despectivament.

Quan un músic important moria a Viena en aquells anys, els seus amics (sovint també músics) feien una missa de Rèquiem en memòria seva. Així s'havia fet per Gluck, Haydn, Salieri i, només un any abans, per Beethoven. Els amics de Schubert van organitzar a una de les esglésies més importants de Viena, l'Agustinenkirche, la interpretació del Rèquiem d'Anselm Hüttenbrenner (el mateix que s'havia interpretat en homenatge de [...]

 

Liederabend és la paraula alemanya per al que nosaltres anomenem recital de cançó. Aquest mot recorda molt la nostra expressió vetllada musical, literalment és una vetllada de cançons. Quan buscava un nom pel meu web vaig fer una llista amb opcions que, per un motiu o un altre, vaig anar descartant. Després d'un parell de dies buscant nom sense èxit, vaig somiar-lo: Liederabend. Podem pensar que la musa em va visitar en somnis o, més prosaicament, que el meu cervell estava prou capficat com per no descansar de la cerca ni mentre dormia, però quan em vaig despertar ja tenia nom: un recital és el millor lloc per trobar-se amb d'altres aficionats a la cançó. La lletra L del nostre alfabet és per a aquest mot alemany que evoca tantes emocions, liederabend, que ens servirà d'excusa per parlar d'altres que també formen part del vocabulari de la cançó i apareixen per aquí sovint.

 

La meva amiga I. em preguntava fa uns dies com era que no dedicava una entrada a l'arribada de la primavera. Li vaig dir que algun cop ho he fet, però no cada any; per una cosa o una altra se'm van passant les setmanes i faig tard. El cert és que això seria fàcil d'evitar, tan fàcil com marcar la setmana a la llibreta, com faig amb altres dates. Pensant-hi una mica més, vaig trobar-ne el motiu; de tant evident, no me n'havia adonat: no m'agrada gaire la primavera. Un dels meus moments preferits de l'any és quan les gemmes semblen a punt d'esclatar a les branques dels arbres i comencen a florir els ametllers; alguna cosa ha canviat, ara el sol escalfa i les tardes són una mica més llargues. Però això no és a la primavera, és a mitjans de gener. Si hi ha sort i venen uns dies de freds al febrer, podem notar l'aire fresc en contrast amb l'escalfor del sol a la cara, un luxe del final de [...]

 

Si alço la vista del paper, veig dos gavians posats a la casa del costat, esperant per si troben res per endrapar. Quan els gavians marxin potser vindran coloms, però no s'hi estaran plegats: els coloms van aprendre fa anys que calia fugir-ne. A casa hi viuen merles, i uns ocellets que no sé què són. Són petits com pardals però més esvelts, més entremaliats i més sorollosos; sempre van en colla. També s'hi acosten tòrtores, però són més prudents. Quan surti al carrer hi veuré coloms, cotorres i pardals, potser alguna garsa, i poca cosa més. Però vet aquí que un dia hi vaig veure un corb. I quan el meu cervell va haver processat aquesta informació em vaig aturar i em vaig tombar. El corb seguia allà, picant per terra, compartint espai en pau i harmonia amb els coloms, i una persona tan astorada com jo li estava fent una fotografia. No sé si els veïns de més amunt reben la visita [...]

 

Us heu preguntat mai, de què va morir Schubert? Sabem que patia sífilis però, va ser aquesta malaltia la causa de la seva mort? Pels testimonis que tenim, la mort de Schubert va ser inesperada. Sabem que el 31 d'octubre de 1828 no es trobava bé i feia dejuni perquè el menjar no se li posava bé, però sembla que de seguida es va recuperar prou com per fer vida normal. El 3 de novembre va assistir a un concert i a l'endemà a classe, volia tornar a estudiar perquè considerava que no dominava la fuga i el contrapunt. Fins i tot, aquell cap de setmana (el 8 o el 9 de novembre) va sopar a casa del baró Schönstein, que va dir que se'l veia perfectament, relaxat i alegre. Un parell de dies després, l'11, va haver d'allitar-se; no li feia mal res, només estava molt cansat. A estones es llevava per corregir una petita obra per a cor i l'edició de la segona part del Winterreise; tenia ganes de [...]

 

Una de les persones més esmentades a Liederabend no és ni un compositor, ni un poeta, ni un cantant, ni un pianista. No l'esmentem, però, fent servir el seu nom sinó la inicial del seu cognom, D, seguida d'unes xifres. Avui és el primer cop que esmento el seu nom complet, Otto Erich Deutsch. A Deutsch li devem la primera compilació exhaustiva de les obres de Franz Schubert, un catàleg que s'ha adoptat com a referència. Com tota la gent que es dedicava a sistematitzar informació en aquella època no tan llunyana en què es treballava sense ordinadors, Otto Deutsch em mereix molta admiració i molt de respecte. Fins i tot em fa una miqueta d'enveja, m'encantaria conèixer el seu mètode de treball i veure el seu sistema de classificació, que suposo que era a base de fitxes. Ordre i bellesa, recordeu? Otto Deutsch i els seus col·legues es dedicaven a posar ordre en la bellesa.

 

Diu la tradició (i és una tradició que ens omple de llum el final de l'estiu) que cada any per aquestes dates sona a Liederabend la veu de Fritz Wunderlich. Com us deia el primer any, el 2012, tinc el costum de dedicar-li un record en l'aniversari de la seva mort; sé que alguns lectors també el teniu i m'agrada que el compartim aquí. És una manera d'homenatjar-lo, de donar-li les gràcies per la seva música, de regalar-nos uns minuts d'una veu inoblidable i qui sap si de provocar un nou enamorament.

 

Ja som al setembre, ben tornats tots aquells que heu fet vacances a l'agost. Se suposa que aquesta setmana comença una nova temporada però, malgrat que he encetat un llibreta com correspon, encara no he acabat la temporada anterior ni he fet vacances, així que les meves neurones no acaben de fer-se a la idea que el nou curs és aquí. Permeteu-me que hi aterri progressivament...

 

Matthäus von Collin era un cavaller influent a la Viena de començaments del segle XIX. Tutor del fill de Napoleó, professor d'Història i Filosofia a la universitat de la ciutat, editor de dues revistes de literatura, amfitrió d'un important saló cultural, poeta a temps parcial i amic de Josef von Spaun. Aquests tres darrers aspectes són els que ens interessen a nosaltres, perquè Collin va ser un d'aquells prohoms de certa edat que, arran que Spaun els presentés, va fer amistat amb Schubert, el va acollir al seu saló, va difondre la seva música i li va presentar d'altres persones influents. Per desgràcia, aquesta relació va durar ben poc perquè Collin va morir el 1824, als quaranta-cinc anys; si més no va donar com a fruit cinc lieder, un dels quals vam escoltar fa un temps: el preciós Nacht und Träume, compost l'any següent de morir el poeta.