Schumann, Robert

 

Fa uns dies vaig llegir a Twitter un dels tòpics habituals sobre el lied (i qui diu lied, diu mélodie, Art Song o cançó-com-li-volgueu-dir en general): els cantants que s'hi dediquen ho fan perquè tenen la veu massa petita com per cantar òpera. A la conversa que va seguir aquest comentari algú va recordar un altre tòpics: els pianistes acompanyants ho són perquè no serveixen per a solistes. Si ajuntem les dues coses tenim que el lied és un gènere ben desgraciat, no m'estranya que sigui tan minoritari! Qui voldria aficionar-se a un gènere interpretat per músics de segona mentre els grans músics es reserven per a tasques més elevades?

 

Quan vaig publicar la llista de les deu cançons més tristes comentava amb una amiga que n'hi havia per triar i remenar i ella em va dir que el que costaria realment seria trobar cançons sobre la felicitat suprema. M'ho vaig prendre com un desafiament i li vaig dir que quan acabéssim amb les més tristes faríem les més felices, el pitjor que podia passar és que la llista tingués tres cançons. Però no, vaig començar a apuntar títols a la llibreta i al final he hagut de descartar-ne unes quantes per deixar la llista en deu.

 

Temps era temps que hi havia un compositor, director d'una prestigiosa revista musical, que en els seus articles tractava amb cert menyspreu els col·legues que componien per a veu perquè considerava que "la música per a veu era menys important que la música per a orquestra". El compositor en qüestió es deia Robert Schumann i aquestes paraules les va dir el 1839. El 1840 va escriure vora cent seixanta cançons, més de la meitat de la seva celebrada i reconeguda producció liederística.

 

 

Amb aquestes paraules, Im wunderschönen Monat Mai (En el magnífic mes de maig) comença el cicle de cançons més conegut de Schumann i un dels més cantats en els recitals, Dichterliebe (Amors de poeta).

És també un dels pocs cicles de Schumann que explica una història, la d'algú que s'enamora d'una noia que es casa amb algú altre; la mateixa història que trobem a Die schöne Müllerin (La bella molinera), de Schubert. En tots dos casos compartim primer la il·lusió del noi i després el seu desencís i el seu dolor però els camins paral·lels acaben aquí; mentre el protagonista de Die schöne Müllerin acaba adormint-se al rierol, el de Dichterliebe supera la pèrdua i el que acaba al riu són el seu amor i el seu penar.

 

La meva amiga M. diu que en un recital de lied et trobes amb un senyor al piano i un cantant vestit de pingüí que canta cançons sobre pastorets, llacs, rius, rams de flors amb llaçades i altres cursileries amb cara de circumstàncies i alçant-se de puntetes. La meva amiga M. està carregada de raó.

 

Si aquest mateix cantant sortís a l'escenari a cantar òpera seria molt diferent. Aniria caracteritzat per representar un personatge, hi hauria altres cantants amb ell i l'orquestra i el director a la fossa; formaria part d'una narració, ens explicaria la seva part de la història.

 

És difícil menjar només una cirera, n'agafes una i quan estires van unes quantes al darrera, perquè les seves cues estan unides o perquè s'han enredat entre elles. Amb els lieder passa una cosa semblant, n'escoltes un i inevitablement et porta a escoltar d'altres; de vegades estan units per una associació llunyana, per una sensació o per un record, d'altres la relació entre ells és forta.

 

El lied que escoltarem avui, Mondnacht (Nit de lluna), de Schumann, i el que escoltàvem la setmana passada, Die Nacht, estan ben enganxats per les cues. Si ja els coneixeu segurament també els relacioneu; si vau descobrir Die Nacht i us va agradar també us agradarà Mondnacht.