Schubert, Franz

 

Fa un parell de setmanes un lector comentava d'un lied que era una de les seves obres musicals preferides i que cada cop que el sentia en una versió diferent hi descobria nous matisos. Fa uns dies vaig veure el documental Conducting Mahler (molt recomanable si sou malherians) i allà Claudio Abbado deia referint-se a una simfonia: "si estimes aquesta obra hi trobes coses noves, n'aprens, cada cop que l'escoltes". Abbado deia la paraula clau, estimar. L'obra ens enamora i, com si pogués correspondre a aquest amor, cada cop que l'escoltem ens ensenya alguna cosa. És clar que això no ens passarà amb qualsevol obra musical; n'hi ha que, per molt que ens agradi, quan l'escoltem ens proporcionarà plaer (que no és poc) però no ens farà pensar, no ens aportarà res de nou. Pot ser aquesta una definició d'obra d'art? Una obra que sempre que t'hi acostes és nova, que permet tantes [...]

 

Recordeu les cireres? Fa dues setmanes escoltàvem Ständchen d'Strauss i avui n'escoltarem una cirera, Ständchen de Schubert; si en altres ocasions una cançó em porta a una altra pel que tenen en comú, aquest cop us vull cridar l'atenció sobre el que les diferencia: totes dues són serenates, però l'ànim dels dos enamorats és tan diferent!

El nostre lied d'avui és tan conegut que fins i tot els menys aficionats entre vosaltres, benvolguts lectors, l'haureu escoltat algun cop. Tan conegut que sovint oblidem que Schubert té una altra serenata, Ständchen, D889, a partir d'un text de Shakespeare que és un lied encantador. Però bé, això serà un altre dia, avui parlem [...]

 

Abans que comencés l'Oxford Lieder Festival de l'any passat, la seva pàgina web ja avançava el festival del 2014, “The Schubert Project”: es proposaven oferir ni més ni menys que la integral dels lieder de Schubert. Sí. La integral. Tots.

Estem parlant d'unes sis-centes cinquanta cançons, que aviat és dit. D'entrada, una iniciativa d'aquesta magnitud té tota la meva admiració, independentment del compositor homenatjat. Però és que estem parlant de Schubert, del rei d'aquesta casa! Si això fos Twitter aquí hi posaria un parell o tres de < 3 que al donar al retorn es convertirien en un parell o tres de cors, però com que és un blog (i a més un blog molt seriós) us els [...]

 

Segon tema estiuenc: l'aigua. Si hem de fer cas de la publicitat, un estiu, si no és a vora l'aigua, ni és estiu ni és res. Qualsevol generalizació és excessiva, però és cert que els meus estius sempre estan lligats al mar. Aquesta setmana tenim una cançó que ens parla d'una passejada en en barca, però abans repassem tres de les cançons amb aigua que hem escoltat fins ara al blog.

 

Porto unes setmanes escoltant Winterreise de manera intensa i intensiva, perquè en deu dies em vaig trobar amb tres CD a la bústia: dos enregistraments acabats de sortir, el de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch i el de Gerald Finley i Julius Drake, i un que va sortir fa un parell d'anys, el de Florian Boesch i Malcolm Martineau. Seria lògic pensar que aquesta entrada és una conseqüencia d'una possible sobredosi però el cert és que no, estava prevista a la meva llibreta des de fa un any, quan es va publicar la temporada 2012-2013 del Gran Teatre del Liceu. I és que divendres 28, si tot va bé, hi tindrem precisament Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch interpretant Winterreise (no és casualitat, el recital forma part de la gira de promoció).

 

El 5 de febrer de 2012 vaig publicar la primera entrada d'aquest blog, Un blog de què?. Dos anys després, Liederabend continua a la blogosfera; aquesta setmana celebrem el nostre aniversari i trobo que és un bon moment, en primer lloc, pels agraïments.

 

L'any 1823 no va ser bo per a Franz Schubert. Sabem que des de les primeres setmanes (és possible que de l'any anterior i tot) estava malalt de gravetat i que va estar ingressat en un hospital per rebre tractament cap a la primavera. De quina era la seva malaltia no se'n parla enlloc però precisament per aquest silenci, per alguns dels símptomes que es descriuen i per comentaris sobre la seva moral (comentaris durs i molt poc empàtics, per cert) tot fa pensar que es tractava d'una malaltia venèria, molt probablement sífilis.

 

Quarta entrega de la sèrie d'entrades sobre les cançons de Wilhelm Meister, és a dir, les cançons compostes a partir de la novel·la Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister; si us heu perdut les anteriors i us voleu posar al dia, estireu d'aquest fil!

 

Dimarts vinent, 19 de novembre, és l'aniversari de la mort de Franz Schubert, el rei d'aquesta casa. Si ara fa un any us donava cinc motius per estimar-lo, avui us en vull donar un més, un lied que he estat reservant durant mesos per a aquesta ocasió. Dir que està entre els meus preferits no és gaire dir, tinc dotzenes de lieder preferits de Schubert; el vaig triar perquè hi ha una paraula que em ve al cap sempre que l'escolto: elegància. Tampoc no és gaire dir, perquè la música de Schubert no es caracteritza precisament per la seva vulgaritat, però en aquest cas és una elegància... arriscada.

 

La mort d'una persona amb 35 anys sempre és una tragèdia per a la seva família i els seus amics. Si la persona té projecció pública i tant de talent com tenia Wunderlich, tots ens quedem (segurament amb un punt d'egoisme) una mica orfes del que podrien haver fet si haguessin tingut més temps. Havia arribat el tenor a la perfecció com li havia dit Giesen? Cap a on hauria anat la seva carrera? Fa de mal dir; la seva trajectòria operística va ser impressionant, en deu anys va interpretar un munt de papers. En canvi, en el lied encara tenia molt de camí per recórrer.

 

Fa un temps vaig escriure que la Schubertíada a Vilabertran era l'oasi que aplegava els aficionats al lied en aquest desert que és la programació liederística a casa nostra; sembla que la temporada vinent anirem una mica millor ara que el Gran Teatre del Liceu ha recuperat els recitals, però la Schubertíada a Vilabertran continua sent la gran cita. El seu director artístic, Jordi Roch i Bosch (Barcelona, 1931), va tenir l'amabilitat de concedir-me fa unes setmanes l'entrevista que podreu llegir a continuació; jo continuo sense ser periodista, però el Dr. Roch té moltes coses interessants per explicar i li agraeixo molt que les hagi compartit amb nosaltres.

 

Continuem el nostre recorregut per les deu cançons més tristes i arribem a Erstarrung (Convertit en gel), el quart lied de Winterreise (Viatge d'hivern) de Schubert. Amb aquest cicle ens trobem en el mateix cas que amb els Kindertotenlieder, pràcticament qualsevol cançó que triéssim podria formar part de la llista, o podria formar-ne part el cicle, directament. Com que alguna havia de triar em vaig quedar amb Erstarrung, una cançó desesperada (amb permís de Pablo Neruda).

 

Me gustaría proponeros el juego de comparar dos canciones compuestas sobre el mismo poema: Der Erlkönig (“El rey elfo” en traducción aproximada), escrito por Johann Wolfgang von Goethe en 1782. La balada narra, de manera harto ambigua, la muerte de un niño ¿a manos? de un maligno espíritu que habita en el bosque. Las versiones de Franz Schubert de 1815 y de Carl Löwe de 1818, interpretadas ambas por el barítono Gerald Finley y el pianista Julius Drake, tienen algunos aspectos comunes y otros suficientemente dispares como para que sea un interesante ejercicio analizarlas en paralelo. ¿Queréis pasar un poco de miedo?

 

Perspicaços com sou, benvolguts lectors, ja us haureu adonat que en aquest blog tenim el nostre compositor consentit, que apareix per aquí amb més freqüència que qualsevol altre i que va camí de convertir-se en una mena de compositor resident: Franz Schubert. No negaré que és la meva debilitat i ara hauria de dir allò de "no entenc com pot haver algú que no estimi Schubert", però no és cert, sí que ho entec. És a dir, si hi ha gent que no li agrada el pernil, la xocolata, Mozart o Maria Callas i va tan feliç pel món bé ha d'haver gent que no li agradi Schubert.