Aquest article es publicarà el primer de setembre, però jo l'estic escrivint en plena Schubertíada. Són setmanes intenses, de feina, de gaudir moltíssim de la música, de recollir impressions, de reflexionar, de prendre apunts per a futurs articles, però difícilment d'asseure's i escriure amb tranquil·litat.

Una estrofa sàfica és una forma poètica d'origen grec, que deu el seu nom a la poeta Safo. Més tard va ser utilitzada en llatí per Horaci i altres poetes, i amb el temps la seva mètrica es va anar adaptant a les diferents llengües europees, mantenint alhora l'estructura original. Mentre intentava refrescar els meus coneixements per explicar-vos quina és aquesta estructura, m'he adonat que el més senzill era posar-vos un exemple que molts tenim ben interioritzat.

L'escena la tenim tots al cap: un nen amb una poma al damunt del cap i el seu pare, a, cinquanta passes, que ha de travessar la poma amb una fletxa. És el càstig per haver-se negat a acotar el cap en passar per davant del barret del governador austríac Hermann Gessler, una prova de sotmetiment a la Casa dels Habsburg que s'exigia als habitants de Bürglen (l'alternativa a aquest càstig és l'execució de pare i fill).

A Der Himmel über Berlin [El cel damunt de Berlín], la pel·lícula de Wim Wenders, els àngels deambulen per la ciutat, invisibles per a tothom excepte per als nens; observen la vida dels humans, però no hi poden interferir. Si més no, això sembla al començament, perquè al llarg de la història esbrinarem que alguns humans que viuen entre nosaltres són àngels que van renunciar a la seva condició.

Els soldats dormen entorn d'un foc de camp. Tots excepte un, a qui el neguit abans de la batalla de l'endemà ha desvetllat. I s'enyora, i recorda moments feliços amb la dona que estima, i té por, i mira de tranqui·litzar-se i agafar el son. Podria ser qualsevol home a qualsevol guerra a qualsevol època.