A l'entrada anterior de la sèrie de cançons de Wilhelm Meister us explicava la història de Mignon que, com vam descobrir, és també la història de l'arpista: són pare i filla, per més que ells no ho sabessin. Wilhelm i els seus amics se n'assabenten gairebé per casualitat, quan un marquès de pas al castell reconeix un tatuatge al braç de la nena morta; Mignon és la seva neboda, a qui creien morta. Ara cal decidir si expliquen al marquès que coneixen el parador del seu germà Augustin, l'arpista; així és com comença el capítol 10 del llibre VIII, el darrer capítol de la novel·la. Abans de dir-li'n res escriuen al metge que se'n fa càrrec per saber si el seu amic estarà en condicions de saber les novetats. Quan ja comencen a inquietar-se perquè no hi ha resposta arriba el metge al castell acompanyat per un desconegut, un home relativament jove, ben vestit i d'aspecte serè que Wilhelm reconeix [...]
Fa uns dies uns quants tuitaires vam tenir una conversa entorn el programa de la mezzosoprano Joyce DiDonato al cicle de lied del Teatro de la Zarzuela, un programa similar en la seva concepció al de Renée Fleming al Teatro Real uns dies abans, que barrejava alegrement cançó, òpera i sarsuela. Ens preguntàvem per què alguns cantants, quan tenen un prestigi que els permet fer el que volen, fan "això", que vam qualificar de programa sense sentit, incoherent o estrany. Vam descartar que no en sabessin més (i tant, que en saben més!), ens vam preguntar si tindria alguna cosa a veure amb el sentit de l'espectacle de dues cantants americanes i vam apuntar que potser tenia més a veure amb el perfil dels cantants i els programadors (i, qui diu programadors, diu públic, perquè els programadors programen pel seu públic). Si les senyores DiDonato i Fleming fossin les úniques [...]
El 31 d'agost de 1888, Hugo Wolf acabava de tornar de Bayreuth a Viena i s'estava a casa del seu amic Friedrich Eckstein, una casa en un barri de vida atrafegada. El compositor passejava pel jardí intentant llegir un llibre de poesia de Joseph von Eichendorff però li arribava el soroll d'una fàbrica propera, algú xiulava a prop i algú altre espolsava rítmicament una catifa. Així no hi havia qui es concentrés en la lectura! De cop i volta, però, va entrar a la casa, es va asseure al piano i va compondre Verschwiegene Liebe d'una tirada. Així ho explica Ernst Decsay a la seva biografia del compositor, la primera que es va publicar; potser ho guarneix una mica però Wolf va demanar al seu amic que li deixés la seva casa prop del llac Attersee, molt més tranquil·la, i entre el 21 i el 29 de setembre va escriure deu lieder més amb poemes d'Eichendorff, aquest era el seu ritme de treball.
Arribem a les tres últimes entrades de la sèrie sobre les cançons de Wilhelm Meister, si tot va bé ho deixarem enllestit abans que acabi el curs. A l'anterior entrada vam revisar els capítols tercer a vuitè del llibre vuitè, on s'explica la mort i el sepel·li de Mignon. Durant la cerimònia, i amb això acabàven, el marquès, un viatger de pas al castell, veu un tatuatge al braç de la nena i la identifica com la seva neboda. Ja en el novè capítol, el penúltim de la novel·la, l'abat llegeix al grup d'amics la història de Mignon, que el marquès li ha explicat. Us he dit algun cop que la trama d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister està plena de girs dignes d'un culebrot oi? Doncs prepareu-vos.
Avui tornem a donar la benvinguda especialment als lectors que arriben des del blog La brújula del canto. Fa un mes vam encetar una col·laboració amb la seva autora, Isabel Villagar, una minisèrie d'entrades sobre lieder cèlebres. Tan cèlebres que potser no sapiguem que són lieder. A la primera entrada vam veure com l'obra més coneguda de Brahms és un lied i avui escoltarem l'obra més coneguda de Haydn.