A quin compositor de trenta-set anys convidaria avui la Filharmònica de Berlín perquè dirigís un programa amb obres seves? Arran de l'èxit assolit a Alemanya per la seva Tercera Simfonia, Charles Villiers Stanford va oferir el 14 de gener de 1889 un concert a Berlín durant el qual va estrenar la Quarta Simfonia i la Suite per a violí i orquestra. El solista va ser ni més ni menys que el gran Joseph Joachim.
Mit Myrthen und Rosen es el último Lied de la obra Liederkreis op.24 de Robert Schumann. Por su duración y entidad propia, es el único que se interpreta ocasionalmente por separado, aunque en mi opinión cobra todo su sentido poético si realmente es la culminación del ciclo y de la historia que acontece a nuestro personaje a lo largo de las 8 canciones anteriores.
Dins dels treballs realitzats pels alumnes del Màster en Lied de l'ESMUC per al mòdul Literatura del gènere. Repertori del lied alemany, impartit per la pianista Viviana Salisi, l'Ana Belén Ayala ens presenta un lied de Mahler, Des Antonius von Padua Fischpredigt. L'escoltarem en la versió amb acompanyament de piano i la versió orquestra. Els intèrprets són Hermann Prey i Michael Krist i Ian Bostridge i l'Orquestra Simfònica Nacional de la RAI, dirigida per Daniel Smith. Moltes gràcies, Ana Belén!
La meva amiga I. em preguntava fa uns dies com era que no dedicava una entrada a l'arribada de la primavera. Li vaig dir que algun cop ho he fet, però no cada any; per una cosa o una altra se'm van passant les setmanes i faig tard. El cert és que això seria fàcil d'evitar, tan fàcil com marcar la setmana a la llibreta, com faig amb altres dates. Pensant-hi una mica més, vaig trobar-ne el motiu; de tant evident, no me n'havia adonat: no m'agrada gaire la primavera. Un dels meus moments preferits de l'any és quan les gemmes semblen a punt d'esclatar a les branques dels arbres i comencen a florir els ametllers; alguna cosa ha canviat, ara el sol escalfa i les tardes són una mica més llargues. Però això no és a la primavera, és a mitjans de gener. Si hi ha sort i venen uns dies de freds al febrer, podem notar l'aire fresc en contrast amb l'escalfor del sol a la cara, un luxe del final de [...]
Reprenem l'abecedari després de l'estiu amb el bon propòsit de fer-ne una lletra al mes. Hem arribat a l'E, que és pels espectadors. Estava previst que aquesta entrada fos, senzillament, per mirar-nos el melic, però vet aquí que fa unes setmanes va haver un incident en un recital que va alterar la placidesa d'aquest text, en parlaré cap al final.
Ja som al setembre, ben tornats tots aquells que heu fet vacances a l'agost. Se suposa que aquesta setmana comença una nova temporada però, malgrat que he encetat un llibreta com correspon, encara no he acabat la temporada anterior ni he fet vacances, així que les meves neurones no acaben de fer-se a la idea que el nou curs és aquí. Permeteu-me que hi aterri progressivament...
El 31 d'agost de 1888, Hugo Wolf acabava de tornar de Bayreuth a Viena i s'estava a casa del seu amic Friedrich Eckstein, una casa en un barri de vida atrafegada. El compositor passejava pel jardí intentant llegir un llibre de poesia de Joseph von Eichendorff però li arribava el soroll d'una fàbrica propera, algú xiulava a prop i algú altre espolsava rítmicament una catifa. Així no hi havia qui es concentrés en la lectura! De cop i volta, però, va entrar a la casa, es va asseure al piano i va compondre Verschwiegene Liebe d'una tirada. Així ho explica Ernst Decsay a la seva biografia del compositor, la primera que es va publicar; potser ho guarneix una mica però Wolf va demanar al seu amic que li deixés la seva casa prop del llac Attersee, molt més tranquil·la, i entre el 21 i el 29 de setembre va escriure deu lieder més amb poemes d'Eichendorff, aquest era el seu ritme de treball.
[...] Claro que a veces la invasión de aire proveniente de África convierte las suaves temperaturas en tórridas y el ambiente en un claustro en sofocante, tan sofocante que al acabar el concierto se acoge con alivio el "fresco" de la calle mientras los termómetros marcan 30ºC. Exactamente esa era la situación en Girona el pasado domingo 5 de julio y ya me perdonarán que hable del tiempo pero si estamos aquí para comentar la actuación de tres músicos esa noche me parece de justicia ponerla en contexto; si para el público tranquilamente sentado en sus localidades el calor era agobiante en el escenario debía de ser insufrible, y eso expresaban las caras [...]
Franz Schubert va ser educat en el catolicisme, això és un fet degudament contrastat. A partir d'aquí hi ha diverses teories sobre el seu sentiment religiós, parlar de les creences religioses d'una persona que no s'hi ha referit clarament és complicat. Sembla ser que es va anar separant de les creences de la seva família, tot i que sempre hi va conservar alguns vincles; a moltes de les seves cançons es reflecteixen sentiments religiosos més o menys vagues, sovint panteïstes: la identificació de la Natura amb Déu era una de les idees més presents al Romanticisme literari i Schubert el va recollir sovint. Algunes cançons de Schubert tenen un context clarament catòlic; és el cas d'Ellens Gesang III, Vom mitleiden Mariä o Die junge Nonne. Hi ha experts que opinen que aquests lieder responen a les creences del compositor; d'altres consideren que quan els textos es refereixen [...]
The Corn Poppy, el quadre que il·lustra aquesta entrada, és un oli del pintor neerlandès Kees Van Dongen, de 1919. No és gaire gran, aproximadament 54 x 46 cm, i forma part de la col·lecció permanent del Museu de Belles Arts de Houston. Un amic va haver de viatjar sovint a aquesta ciutat durant una temporada i es va enamorar d'aquests ulls tan grossos i aquesta expressió innocent. Jo només conec el quadre a través de reproduccions però el meu amic va fer que me n'enamorés també, era el nostre quadre. No us passa que amb els amics compartiu l'afició per una pel·lícula, una cançó, un quadre, i cada cop que els veieu o sentiu penseu en ells?
Segon tema estiuenc: l'aigua. Si hem de fer cas de la publicitat, un estiu, si no és a vora l'aigua, ni és estiu ni és res. Qualsevol generalizació és excessiva, però és cert que els meus estius sempre estan lligats al mar. Aquesta setmana tenim una cançó que ens parla d'una passejada en en barca, però abans repassem tres de les cançons amb aigua que hem escoltat fins ara al blog.
"Un sonet és un monument al moment, memorial de l'eternitat de l'ànima a una hora immortal i morta". Silent noon, el dinovè dels poemes de The House of Life, del pintor i poeta Dante Gabriel Rossetti, és un monument a un moment de felicitat absoluta i serena, en comunió amb la persona estimada i la natura, i és també una reflexió sobre el pas del temps. El sonet descriu el moment de plenitud amb plena consciència que passarà, tots els versos transcorren en el present excepte l'últim, que ja pertany al passat.
Un prestigiós compositor fa setanta anys; en un dels homenatges que se li fan amb aquest motiu un jove tenor que tot just comença la seva carrera canta tres de les seves cançons. El compositor queda tan seduït per la seva veu que decideix compondre-li un cicle de cançons, que s'estrena tres anys després.
Aquesta setmana començarem per on normalment acabem, per escoltar la cançó. Us proposo un experiment, especialment si no la coneixeu: que l'escolteu sense llegir-ne la lletra i pareu atenció a les sensacions que us transmet, especialment si us sembla una cançó més aviat alegre o trista. Després torneu-la escoltar aquest cop llegint-ne la lletra; les sensacions són les mateixes o ha canviat alguna cosa?
