Abans de començar a parlar de la cançó d'avui, fem un pròleg i refresquem-ne una altra: teniu present Zwielicht, del Liederkreis, op. 39 de Schumann? Una cançó que parla d'un capvespre amenaçador, sense que arribem a saber exactament per què? Voldríeu escoltar-la abans de continuar llegint?

Benvolguts, aquesta setmana m'ha passat una cosa que en més de catorze anys no m'hi havia trobat. Resulta que havia triat una cançó per compartir, l'havia documentada i l'havia “escrita al meu cap”, que potser sona una mica estrany, però és com faig la primera versió dels articles. Havia escoltat unes quantes versions de la peça i n'havia triat dues, com a finalistes, per [...]

Tots tenim al cap, gràcies al cinema –que l'ha presentada més o menys mitificada– la imatge de l'escriptor que crea amb l'ajut de l'alcohol: davant de la màquina d'escriure i amb un got de whisky al costat. Per completar l'escena, cigarretes i un cendrer. El que no recordo ara és la imatge de l'escriptor que crea l'endemà, així que es desperta, amb la ressaca que amb prou feines li permet obrir els ulls.

Fa un parell de setmanes escoltàvem una cançó de Gabriel Fauré, Avant que tu ne t'en ailles en la qual el poema, de Paul Verlaine, estava estructurat com si fossin dos poemes entrellaçats. Això em va fer pensar en una altra cançó, Sanglots, aquesta de Francis Poulenc amb poema de Guillaume Apollinaire.

M'atreuen les cançons entorn del mar. Bàsicament, perquè el mar és part imprescindible dels meus paisatges. Mentre moltes persones gaudeixen, sobretot, de ser a la muntanya, en una versió moderna del waldeinsamkeit, a mi em trobareu amb molta més probabilitat contemplant el mar. A prop de casa, per sort. I quan viatjo, buscant altres mars sempre que puc.