Quan una cançó em ronda pel cap durant setmanes inevitablement acabo compartint-la aquí al blog i Chanson triste, d'Henri Duparc, porta molt de temps demanant el seu torn. Revisant les entrades anteriors dedicades a Duparc m'he adonat que amb prou feines si us havia parlat d'aquest compositor, un dels més interpretats als recitals. Potser us heu adonat que en els blocs de quatre o sis cançons que se'n solen cantar sempre van rodant les mateixes; de vegades, amb altres compositors, això passa perquè se solen interpretar les més populars però en aquest cas no és així; és, senzillament, perquè no en té més. El catàleg d'Henri Duparc el formen exactament disset cançons, una de les quals és un duo i per tant difícilment s'interpreta. Sorprenent, oi?

 

Continuem amb la sèrie de cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister. Un cop recuperat de les seves ferides, Wilhelm viatja cap a casa de Serlo. Allà es troba que el seu amic no està precisament content amb ell; recordem que Wilhelm hi havia enviat Melina i la seva companyia de teatre, que Serlo considera una colla d'aficionats i dels dolents. Al començament no vol ni sentir-ne a parlar, de contractar-los però a poc a poc entre Wilhelm i Philine el van persuadint que sota la seva direcció millorarian. Per altra banda, els actors de la seva companyia actual li estan demanant sous més alts i la de Melina treballaria per menys, així que finalment Serlo accedeix a muntar una obra amb ells i demana a Wilhelm que s'hi quedi també, com a actor. Wilhelm dubta; hauria de tornar a casa seva, ja fa molt de temps que en falta, però el tempta la idea de dedicar-se al teatre i [...]

 

"Barbara" és un relat de Joseph Roth la protagonista del qual és una dona que queda vídua molt jove i amb un nadó. A partir de llavors es dedica en cos i ànima a pujar el nen i donar-li una bona educació. Hi sacrifica l'amor de la seva vida, el Peter; hi sacrifica també la salut, literalment es mata a treballar. Tot debades, perquè el nen es converteix en un jove egoista i gandul, incapaç de mostrar-hi el més mínim afecte. Quan Barbara mor ell és a la cambra però ella mor sola, només acompanyada pel record del Peter. Us parlo d'aquest relat perquè quan el llegia em va venir al cap el darrer vers d'una cançó de Hanns Eisler: "verfehlte Liebe, verfehltes Leben", que podem traduir com "malaguanyat amor, malaguanyada vida".

 

Benvolguts, aquesta setmana celebrem el tercer aniversari de Liederabend. Tres anys a la blogosfera és molt de temps! És cert que publico poc (els gurus del ram recomanen fer-ho almenys dos o tres cops per setmana) però he aconseguit fer-ho regularment i estic contenta d'haver establert un vincle amb els lectors. Una amiga de fa molts anys amb la qual ens veiem poc perquè vivim lluny em deia no fa gaire que trobar-se puntualment amb les entrades era una manera de saber de mi. M'agrada.

Durant aquest any vam abandonar la primera "residència"del blog, la plataforma Blogger; va fer un bon servei però se'ns havia quedat petita. El 5 de juny vaig publicar la primera entrada a la nova llar; va ser una feinada [...]