La cançó de l'entrada anterior, Heiß mich nicht reden, tanca el llibre V de la novel·la; la canta Mignon per acomiadar-se de Wilhelm, que marxa de viatge per complir la darrera voluntat d'Aurelie: lliurar a Lothario (el seu antic amor) una carta que ella li ha escrit uns dies abans de morir. La novel·la, però, no continua amb la trama principal, abans ens trobem amb un escrit que el narrador ja ens havia anticipat. Potser recordeu que un metge conegut de Wilhelm havia visitat Aurelie poc abans de la seva mort; la troba tan trasbalsada que li fa arribar el manuscrit d'una amiga traspassada no feia gaire, amb l'esperança que en llegir-lo el seu esperit es calmi. Aurelie el llegeix i, efectivament, se serena i passa els seus darrers dies en pau.
Fa molt de temps un company de feina em va dir que el paisatge era un invent modern, cosa del Romanticisme. I que nosaltres som fills de Romanticisme i per això ens embadalim (o ens creiem obligats a embadalir-nos) davant d'un paisatge. Aquest "nosaltres" es concretava en aquella conversa en la gent de Barcelona perquè qui m'ho deia era de pagès; per a nosaltres la natura era un espectacle ("oh, que maco!") i per a la gent de pagès era una lluita constant. Fa molts anys d'aquesta breu conversa mentre fèiem un cafè; probablement va ser el primer cop que vaig pensar a la relació dels Romanticisme amb la natura. Natura idealitzada, terrible, poderosa, pròxima, acollidora, font d'inspiració, estretament lligada amb el concepte de Déu.
Fa un parell d'anys una lectora que havia tingut la sort d'escoltar Fritz Wunderlich al teatre em va emocionar tot explicant-me com l'havia impressionat la seva mort, la seva incredulitat quan va sentir a la ràdio aquella notícia inesperada. Som molts els qui només l'hem conegut en disc i amb això hem tingut prou per enamorar-nos de la seva manera de cantar; pel que fa a la seva personalitat, molt probablement la meva visió està idealitzada però la imatge que m'arriba entre testimonis, vídeos i fotografies és la d'un home carismàtic que irradia felicitat. Segurament aquesta imatge propera contribueix a mantenir l'estima pel cantant i fa que el recordem sovint i, especialment, en l'aniversari de la seva mort. Dijous passat se'n van complir quaranta-nou anys i nosaltres, com cada any, li dediquem una entrada especial.
El proper 8 de desembre es compleixen cent cinquanta anys del naixement de Jean Sibelius i és per això que aquest 2015 s'està celebrant l'Any Sibelius. Si la funció dels anys commemoratius és difondre l'obra de l'homenatjat, a mi m'ha vingut prou bé aquesta celebració del compositor finlandès, almenys pel que fa a les cançons. Perquè tinc tan abandonades les cançons d'un compositor que en el terreny simfònic m'agrada tant? Suposo que, com passa en altres casos, per la barrera lingüística. No perquè jo no sàpiga ni gota de suec (sempre ens quedaran les traduccions, com amb tantes altres llengües) sinó perquè en tractar-se d'una llengua minoritària també són pocs els cantants que la parlen (i per tant, la canten). Em penso que no he sentit mai una cançó de Sibelius en un recital i, pel que fa als enregistraments, tampoc és que n'hi hagi moltíssims. Aquest [...]