Avancem una mica més amb Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, aquesta és la tretzena entrada de la sèrie i l'última d'aquesta temporada, aprofitant que avui arribem a un moment clau de la novel·la; després de l'estiu tornarem amb el que serà el principi de la fi de la sèrie (però no us entusiasmeu perquè encara queden unes quantes entrades).
Recordeu com comença Memòries d'Àfrica? "Jo tenia una granja a l'Àfrica, al peu dels turons de Ngong". Aquesta frase tan senzilla em sembla una emotiva declaració d'amor a l'Àfrica i tot el que Isak Dinesen hi va viure i hi va deixar; em ve al cap quan llegeixo sobre Rakhmàninov i com s'estimava Ivanovka, la finca de la seva família.
Fa un temps vaig publicar una entrada que parlava dels tòpics que caracteritzen el lied com un gènere de segona interpretat per cantants i pianistes de segona. Tot plegat sense solta ni volta, és clar. Hi vaig tornar a pensar mentre llegia una entrevista al baríton Christian Gerhaher que, preguntat per les diferències entre òpera i lied, parlava de la llarga durada de Winterreise; com sabem, aquest cicle uns setanta minuts que s'interpreten sense pauses, mentre que a l'òpera la majoria de les intervencions són més curtes. Ian Bostridge s'hi refereix també al seu llibre sobre Winterreise, recordant que pel pianista també és una de les obres més llargues que pot interpretar.
Quan preparava les entrades de la setmana passada i l'anterior ja tenia aquesta al cap i pensava com de diferents eren aquelles cançons de la que escoltarem avui, composta al segle XXI; serà un bon sotrac per les nostres oïdes acostumades sobretot al segle XIX. M'agraden aquests sotracs contemporanis, sovint ens plantegen un llenguatge diferent que ens força a escoltar d'una manera diferent. La cançó d'aquesta setmana és molt recent però alhora és molt antiga, i això també m'agrada molt.
M'agraden les abelles. Potser perquè són tan feineres i organitzades, potser perquè els ruscos són ordre i bellesa, o perquè mai no hi he tingut un encontre desagradable, o perquè vaig mirar massa la televisió quan era petita. No podia faltar una abella a la llista de cançons amb cuques i encara menys podia faltar una cançó tan bonica com Der Knabe und das Immlein, d'Eduard Mörike, un poeta del qual ja hem parlat algun cop perquè m'agraden molt les cançons que Hugo Wolf, que tant se l'estimava, va fer amb els seus poemes.
Der Knabe und das Immlein és el segon lied de la llarga col·lecció de cinquanta-tres Mörike Lieder. Wolf la va compondre el 22 de febrer de 1888 i tan bon punt la va acabar va escriure a un amic explicant-li entusiasmat [...]