- Detalls
M'he enamorat d'una cançó. Des de fa uns dies l'escolto a totes hores i si no l'escolto tant li fa perquè la sento al meu cap, no em deixa gaire estona sola. No ha estat amor a primera vista, ja l'havia escoltat altres cops, però alguna cosa va fer que aquest cop em sonés diferent; els enamoraments ja ho tenen això, són més aviat irracionals. No em podia estar de compartir amb vosaltres aquesta cançó de bellesa estranya, potser algú de vosaltres se n'enamora també. O no, potser quan l'escolteu pensareu que no n'hi ha per tant. Sigui com sigui, parlar-ne em facilitarà la transició cap a un amor més tranquil (i etern mentre no es demostri el contrari) i així em quedarà lliure l'espai per a un nou enamorament. Senyores i senyors, amb tots vosaltres Abendlied (Cançó del vespre), de Robert Schumann.
- Detalls
Quan escric entrades sobre les cançons d'un cicle no acostumo a seguir-ne l'ordre; els únics que encara podria completar de manera ordenada són Dichterliebe i Frauenliebe und -leben, i això perquè només n'he compartit dues cançons de cadascun (nota mental: portem més de tres anys sense escoltar cap cançó de Dichterliebe!). Tampoc enceto un cicle amb l'objectiu d'acabar-lo, com faig amb les sèries, i en trio les cançons seguint els mateixos impulsos de vegades inexplicables que em fan triar qualsevol altre. En el cas de Winterreise es poden explicar: els cinc lieder que hem escoltat fins ara van ser el resultat d'un regal d'un amic, d'una entrada convidada (les entrades convidades també són regals d'amics) o d'una sobreexposició al cicle. Avui n'escoltarem un sisè gràcies a la televisió.
- Detalls
Fa gairebé dos anys vaig escriure una entrada sobre la progressiva desaparició dels textos dels poemes als programes de mà als recitals a casa nostra. Aquell dia us preguntava si per vosaltres també era fonamental disposar dels textos i la resposta va ser unànime: vau respondre (aquí i a les xarxes) espectadors, cantants i pianistes i tots vau estan d'acord en què eren imprescindibles, fins i tot si les cançons es cantaven en la llengua pròpia, vau donar arguments i vau proposar alternatives als textos impresos. És clar que la mostra era petita i per tant l'enquesta no tenia gaire valor estadístic però per a mi va ser molt il·lustratiu. Avui hi torno per parlar d'un altre aspecte: els cantants que no volen que els espectadors tinguem els textos.- Detalls
Hi ha molts poemes en francès amb animals com a protagonistes. No en sé els motius, potser són hereus dels bestiaris medievals o de les faules de Jean de la Fontaine. El cas és que hi ha molts animalons campant per la poesia francesa i d'aquí a les cançons ja sabeu com s'hi arriba. No és que en d'altres llengües no hi hagi animals, però així com la poesia alemanya tendeix a centrar-se en ocells (si més no pel que trobem als lieder) a la francesa hi trobem els animals més sorprenents, recupereu sinó el nostre petit zoo: hem parlat de les cançons de Chabrier a partir dels poemes del matrimoni Ronsard, de les de Ravel amb poemes de Renard i avui és el torn de Poulenc i Apollinaire.- Detalls
Quan vaig tenir a les mans el programa del recital de Sarah Connolly i Malcolm Martineau a la Schubertíada a Vilabertran els ulls se'm van anar a un nom: Ivor Gurney. Ni Schubert, ni Schumann, ni Britten. Gurney. Em va fer molta il·lusió perquè era un compositor que encara no havia escoltat mai en un recital, només en enregistraments; anava dient a tothom que volgués escoltar-me que a la SV15 tindríem cançons de Gurney i vaig compartir-ne una amb vosaltres. El recital de Connolly i Martineau va ser excel·lent i d'acord amb els comentaris del públic el triomfador de la nit, la gran descoberta, va ser... Gurney! Si ja us ho deia, que pagava la pena d'escoltar-lo...
Sèries
