Pel temps de vacances he triat tres temes estiuencs, tres temes que toquem al blog a qualsevol època de l'any però que sembla que a l'estiu, durant les vacances, vénen més de gust. El primer, ho diu el títol de l'entrada, és badar, estar-se sense fer res. Jeure a terra a l'ombra d'un arbre, a una gandula amb un mojito a la mà, endormiscar-se, mirar com passen els núvols... Un dels grans plaers de les vacances, estar-se sense fer res. Com que al segle XIX els poetes tenien molt de temps lliure, no serà el primer cop que badem a Liederabend.
Cuando Fernando Sor, o Ferran Sors (Barcelona, 1778 – París, 1839) se interesó por la guitarra, esta era poco más que un instrumento popular y pocos compositores “serios” le habían dedicado su tiempo. Sor contribuyó a dignificarla y convertirla, de hecho, en un instrumento de concierto. Hoy se le conoce sobre todo por su relación con ella, como compositor, profesor e instrumentista, pero su corpus es bastante más amplio, e incluye óperas, ballets y, claro está, canciones. Como la que hoy nos ocupa, una de las “Doce seguidillas boleras” que Sor compuso hacia 1810.
Aquesta és la vuitena entrada de la sèrie Wilhelm Meister, l'última d'aquest curs; durant l'estiu deixarem descansar els personatges de Goethe i al setembre hi tornarem. La història d'avui és una de les moltes coses que passen durant l'estada de Wilhelm al castell del comte; no està vinculada a cap cançó però us l'explico perquè té la seva importància cap al final de la novel·la. A més, la història té la seva gràcia.
Dos nois són al teatre d'òpera esperant que comenci la funció. Estan tan excitats que no poden deixar de moure's, parlen molt de pressa, xiulen... fins que els fan callar perquè s'alça el teló. Això és el que explica el compositor Charles Ives a la primera part de la seva cançó Memories.