Adéu a Petersburg és un cicle de dotze cançons de Mikhail Glinka, escrit el 1840 amb poemes de Nestor Kukolnik, que tracta els temes més populars del Romanticisme: amor i gelosia, la bellesa de la natura, records tristos, orientalisme i exaltació de l'amistad. Trobem la bellesa del paisatge rus a Zhavoronok (L'alosa), i passió i gelosia a Bolero. La meva bonica donzella. Mikhail Glinka (1804-1857), gran compositor, va ser conegut pels seus romanços, l'equivalent rus del lied alemany, i Nestor Kukolnik (1809-1869) va ser un dels poetes més populars del seu temps.
El 1896, Jules Renard va publicar Histoires naturelles, un llibre de narracions que tenien animals per protagonistes: galllines, galls, ànecs, galls d'indi, pintades, coloms, paons, cignes, gossos, gats, vaques... una llista immensa. El llibre (i el llistat d'animals) es va anar ampliant en diferents edicions fins a l'última de 1909; Renard va morir l'any següent. El primer relat s'anomena Le chasseur d'images (El caçador d'imatges) i explica com algú surt de casa seva disposat a observar tot el que trobi al seu camí durant el dia: “les yeux servent de filets où les images s'emprisonnent d'elles-mêmes” (els ulls fan de xarxes on les imatges hi queden atrapades). Quan torna a casa al vespre, abans d'anar a dormir, repassa aquestes imatges. Tot seguit comencem a llegir les descripcions de les imatges, cadascuna una narració; la majoria són breus, algunes només ocupen una línia.
D'entrades dedicades a Schubert, el rei d'aquesta casa, en tenim unes quantes cada temporada; avui, com vam fer l'any passat i l'anterior, li dediquem una entrada per commemorar el 186è aniversari de la seva mort, el 19 de novembre de 1828 (aquest any la data coincideix amb la data de publicació). Tenia reservat un tema per a aquesta ocasió especial: l'”any dels miracles” de Schubert, 1815, durant el qual va compondre cent quaranta-cinc lieder.
La idea me la va donar fa uns quants mesos l'Elisa Rapado; al seu blog parlava de l'”Annus Mirabilis”, recordant que l'any vinent se'n compleixen dos-cents anys i ens convidava a cantants, pianistes i aficionats a celebrar-lo.
Fa un parell de setmanes un lector comentava d'un lied que era una de les seves obres musicals preferides i que cada cop que el sentia en una versió diferent hi descobria nous matisos. Fa uns dies vaig veure el documental Conducting Mahler (molt recomanable si sou malherians) i allà Claudio Abbado deia referint-se a una simfonia: "si estimes aquesta obra hi trobes coses noves, n'aprens, cada cop que l'escoltes". Abbado deia la paraula clau, estimar. L'obra ens enamora i, com si pogués correspondre a aquest amor, cada cop que l'escoltem ens ensenya alguna cosa. És clar que això no ens passarà amb qualsevol obra musical; n'hi ha que, per molt que ens agradi, quan l'escoltem ens proporcionarà plaer (que no és poc) però no ens farà pensar, no ens aportarà res de nou. Pot ser aquesta una definició d'obra d'art? Una obra que sempre que t'hi acostes és nova, que permet tantes [...]
Si féssim una llista de les deu cançons més apassionades (m'ho apunto a la llibreta), la d'avui tindria molts números per entrar-hi: Meine Liebe ist grün, de Johannes Brahms. Breu i intensa, romàntica en tots els sentits de la paraula. Una cançó èbria d'amor, com diu el darrer vers del poema, però, sobretot, una cançó entorn de la qual hi ha molt d'amor. En coneixeu la història?
Robert Schumann va ingressar al sanatori d'Endenich el febrer de 1854 i s'hi va estar fina a la seva mort el juliol de 1856. El juny de 1854 va néixer el seu vuitè fill, Felix (dit així en record del seu bon amic Felix Mendelssohn) i Johannes Brahms en va ser el padrí. Brahms tenia llavors només vint-i-un anys; havia conegut [...]