Aquest blog ha estat allotjat a la plataforma Blogger des que el vaig començar el febrer de 2012; la d'aquesta setmana és, però, l'última entrada que s'hi publica. Com diu el títol, fem mudança. Ja veureu que un cop superat l'enrenou del trasllat el nou web és més còmode i funciona millor. En aquesta entrada miraré de posar-vos fàcil el canvi, intenteu arribar fins al final encara que se us faci feixuga per massa tècnica!
Estic contenta amb els recitals de lied programats per a la propera temporada a Barcelona. Tot és millorable en aquesta vida, però vénen cantants que m'agraden molt, d'altres que encara no he sentit cantant cançó i d'altres que només conec en disc i en ve de gust escoltar en directe. Més enllà dels meus gustos personals tenim una referència millor: la majoria dels cantants i pianistes que podrem sentir a Barcelona els trobareu a la programació d'aquesta temporada o la propera al Wigmore Hall de Londres (i a molts altres auditoris de referència d'Europa, és clar).
Fa unes setmanes anava per una carretera arran de mar, entre pins i ginestes, i em va venir al cap una música. No recordava què venia abans ni després, només això i, al començament, ni tan sols "sentia" el piano, només la melodia. D'on sortia aquesta música i perquè m'havia vingut al cap precisament en aquell moment? Al cap d'una estona (ja sabeu com van aquestes coses, són persistents) ja tenia clar el piano i, una mica més tard vaig aconseguir alguna cosa més: també "sentia" la música amb veu. Si hi havia veu i piano tenia tots els números per ser una cançó. Però de qui era la veu, i què deia? Només recordava que la veu era d'un baríton, sorpresa! Amb això no avançava gaire.
Feia mesos que Alemanya anava de revolució en revolució a diferents ciutats i a Dresden, on els Schumann vivien el 1849, esclataria unes setmanes després. Coincindint amb aquest ambient d'horrors i tempestes, Robert va tornar a escriure lieder després de vuit anys de silenci. L'última setmana de març va escriure el seu primer cicle, Spanisches Liederspiel, op. 74; tot seguit Spanische Liebeslieder, op.138; entre finals d'abril i primers de maig Liederalbum für die Jugend, op. 79, sobre el qual vam parlar fa unes setmanes per celebrar la primavera, i va continuar fins a escriure més de setanta lieder durant aquest any.
A Barcelona no només hi ha les tres grans temporades musicals públiques (Liceu, L'Auditori i Palau), per sort tenim també iniciatives privades que de vegades es qualifiquen d'alternatives però a mi m'agrada més dir-ne complementàries, perquè no programen el mateix i perquè no es tracta de triar entre unes i d'altres. Fa unes setmanes tenia lloc una d'aquestes iniciatives, el festival d'òpera de petit format "Da Camera" (hereu del festival "Òpera de Butxaca"), i cap allà que vam anar a veure l'òpera de Leonard Bernstein Trouble in Tahiti. La sorpresa va ser que abans de l'òpera va haver una primera part de cançons, entre les quals dos cicles també de Bernstein que feia molt de temps que no escoltava: La bonne cuisine i I hate music; un amic em va animar a dedicar una entrada a les receptes (heu llegit bé: receptes) i aquí la tenim.