D'entrades dedicades a Schubert, el rei d'aquesta casa, en tenim unes quantes cada temporada; avui, com vam fer l'any passat i l'anterior, li dediquem una entrada per commemorar el 186è aniversari de la seva mort, el 19 de novembre de 1828 (aquest any la data coincideix amb la data de publicació). Tenia reservat un tema per a aquesta ocasió especial: l'”any dels miracles” de Schubert, 1815, durant el qual va compondre cent quaranta-cinc lieder.
La idea me la va donar fa uns quants mesos l'Elisa Rapado; al seu blog parlava de l'”Annus Mirabilis”, recordant que l'any vinent se'n compleixen dos-cents anys i ens convidava a cantants, pianistes i aficionats a celebrar-lo.

Fa un parell de setmanes un lector comentava d'un lied que era una de les seves obres musicals preferides i que cada cop que el sentia en una versió diferent hi descobria nous matisos. Fa uns dies vaig veure el documental Conducting Mahler (molt recomanable si sou malherians) i allà Claudio Abbado deia referint-se a una simfonia: "si estimes aquesta obra hi trobes coses noves, n'aprens, cada cop que l'escoltes". Abbado deia la paraula clau, estimar. L'obra ens enamora i, com si pogués correspondre a aquest amor, cada cop que l'escoltem ens ensenya alguna cosa. És clar que això no ens passarà amb qualsevol obra musical; n'hi ha que, per molt que ens agradi, quan l'escoltem ens proporcionarà plaer (que no és poc) però no ens farà pensar, no ens aportarà res de nou. Pot ser aquesta una definició d'obra d'art? Una obra que sempre que t'hi acostes és nova, que permet tantes [...]
Si féssim una llista de les deu cançons més apassionades (m'ho apunto a la llibreta), la d'avui tindria molts números per entrar-hi: Meine Liebe ist grün, de Johannes Brahms. Breu i intensa, romàntica en tots els sentits de la paraula. Una cançó èbria d'amor, com diu el darrer vers del poema, però, sobretot, una cançó entorn de la qual hi ha molt d'amor. En coneixeu la història?
Robert Schumann va ingressar al sanatori d'Endenich el febrer de 1854 i s'hi va estar fina a la seva mort el juliol de 1856. El juny de 1854 va néixer el seu vuitè fill, Felix (dit així en record del seu bon amic Felix Mendelssohn) i Johannes Brahms en va ser el padrí. Brahms tenia llavors només vint-i-un anys; havia conegut [...]

La primavera de 1948, Richard Strauss i la seva dona Pauline vivien retirats a Suïssa. El compositor estava a punt de fer vuitanta-quatre anys, no feia tant que havia acabat el (segons les seves paraules) “més terrible període de la historia de la humanitat” i ell encara estava sota sospita d'haver-hi col·laborat. Feia uns mesos que havia tornat d'un viatge a Anglaterra durant el qual amb ajuda d'amics com Thomas Beechan havia aconseguit rehabilitar la seva imatge, i el juny d'aquell mateix any se'l va classificar com a innocent al seu judici de desnazificació; a primers de 1949 va tornar a casa seva, a Garmish-Partenkirchen, on va morir el 6 de setembre. Va ser durant els mesos entre la primavera i la tardor de 1948 que va escriure les seves últimes obres, cinc lieder, tot i que el darrer, Malven, va ser gelosament guardat per la soprano Maria Jeritza, a qui l'havia dedicat [...]
Fa unes setmanes vaig assistir com a oient a una de les masterclasses per a duos del LIFE Victoria, el professor va ser el pianista Iain Burnside. Vaig compartir-ne les meves impressions a un article a Núvol però vaig reservar els comentaris més específics sobre el lied pel blog. He reordenat els apunts que vaig prendre i d'entre els diferents temes que es van tractar n'he triat i resumit aquests tres: el poema, la relació del cantant amb el públic i la relació entre el pianista i el cantant.