Fa un parell de setmanes un lector comentava d'un lied que era una de les seves obres musicals preferides i que cada cop que el sentia en una versió diferent hi descobria nous matisos. Fa uns dies vaig veure el documental Conducting Mahler (molt recomanable si sou malherians) i allà Claudio Abbado deia referint-se a una simfonia: "si estimes aquesta obra hi trobes coses noves, n'aprens, cada cop que l'escoltes". Abbado deia la paraula clau, estimar. L'obra ens enamora i, com si pogués correspondre a aquest amor, cada cop que l'escoltem ens ensenya alguna cosa. És clar que això no ens passarà amb qualsevol obra musical; n'hi ha que, per molt que ens agradi, quan l'escoltem ens proporcionarà plaer (que no és poc) però no ens farà pensar, no ens aportarà res de nou. Pot ser aquesta una definició d'obra d'art? Una obra que sempre que t'hi acostes és nova, que permet tantes [...]

La primavera de 1948, Richard Strauss i la seva dona Pauline vivien retirats a Suïssa. El compositor estava a punt de fer vuitanta-quatre anys, no feia tant que havia acabat el (segons les seves paraules) “més terrible període de la historia de la humanitat” i ell encara estava sota sospita d'haver-hi col·laborat. Feia uns mesos que havia tornat d'un viatge a Anglaterra durant el qual amb  ajuda d'amics com Thomas Beechan havia aconseguit rehabilitar la seva imatge, i el juny d'aquell mateix any se'l va classificar com a innocent al seu judici de desnazificació; a primers de 1949 va tornar a casa seva, a Garmish-Partenkirchen, on va morir el 6 de setembre. Va ser durant els  mesos entre la primavera i la tardor de 1948 que va escriure les seves últimes obres, cinc lieder, tot i que el darrer, Malven, va ser gelosament guardat per la soprano Maria Jeritza, a qui l'havia dedicat [...]