Aquesta és la vuitena entrada de la sèrie Wilhelm Meister, l'última d'aquest curs; durant l'estiu deixarem descansar els personatges de Goethe i al setembre hi tornarem. La història d'avui és una de les moltes coses que passen durant l'estada de Wilhelm al castell del comte; no està vinculada a cap cançó però us l'explico perquè té la seva importància cap al final de la novel·la. A més, la història té la seva gràcia.
Dos nois són al teatre d'òpera esperant que comenci la funció. Estan tan excitats que no poden deixar de moure's, parlen molt de pressa, xiulen... fins que els fan callar perquè s'alça el teló. Això és el que explica el compositor Charles Ives a la primera part de la seva cançó Memories.
Dels aproximadament dos-cents lieder que va escriure Strauss, formen part del repertori uns cinquanta; la resta s'interpreten poc als recitals. Podríem dir que és normal, és estrany que tot el corpus d'un compositor formi part del repertori, excepte en el cas de compositors amb un nombre petit de cançons com ara Mahler o Duparc. D'aquesta cinquantena de lieder, la majoria els escoltem més amb acompanyament d'orquestra que amb acompanyament de piano. Normal també, Strauss i Mahler són els “pares” del lied orquestral. Continuem: alguns d'aquests lieder tan famosos que sentim als concerts simfònics, no els va orquestrar Strauss: els van orquestrar altres compositors en vida d'Strauss, sembla que amb el seu consentiment. I una última cosa: dels lieder que Strauss va compondre per a veu i orquestra només quatre s'interpreten amb freqüència.
Primera entrada del blog publicada únicament al nou web (recordeu que la setmana passada ens vam acomiadar de Blogger, si hi ha res que no us funcioni correctament si us plau feu-m'ho saber!). He pensat que per celebrar-ho era bona idea dedicar una entrada al lied. És clar, com totes, em direu. Però no ben bé. Avui sentirem la veu de compositors, poetes i experts en deu cites sobre el lied.